Si preguntem als infants del Pirineu si els sona la frase «Què direm, què farem?» segurament tots pensaran en uns éssers fantàstics molt petitons i treballadors. Els menairons (o minairons o manairons, i, fins i tot, anomenats diablons), són tan petits que viuen en canuts d’agulles i, quan algú els destapa surten tots a demanar feina amb la seva frase estrella: ‘Què farem, què direm?’.

Aquesta és la llegenda que va néixer fa molts anys a diverses parts dels Pirineus, com pot ser Andorra, diferents comarques de Catalunya, i fins i tot del Pirineu Basc o Occitània. El dinamitzador cultural urgellenc, Ivan Caro, explica que tot i que la llegenda és antiga s’ha popularitzat gràcies a contes i literatura infantil en els últims anys. Caro destaca que «els menairons són populars en totes les èpoques de l’any, però inicialment eren coneguts a la nit de Sant Joan, ja que els menairons habiten a  l’herba ramadiera, una herba que té més presència sobretot en el solstici d’estiu», és a dir, el 23 i el 24 de juny.

Últimament, aquesta llegenda s’ha popularitzat durant les festes nadalenques per la gran quantitat de contes infantils: «En la literatura s’aclareix que els menairons són molt treballadors», i per això, explica Caro, treballen perquè tothom passi unes bones festes nadalenques i un bon any nou. I és que es necessita molta ajuda perquè tots els infants tinguin el seu regal durant les festes. La literatura infantil dels Pirineus relacionada amb aquests petits éssers, està cada vegada més relacionada amb el solstici d’hivern i les festes nadalenques, dates en què els infants cada any reben amb molta il·lusió.

Origen dels menairons
Pep Coll i el seu llibre 

En funció d’on s’explica la llegenda, aquesta varia. En el cas urgellenc i andorrà, va ser l’autor Pep Coll, que va publicar el llibre Què farem, què direm, qui la va donar a conèixer. En aquest llibre Coll explica la història dels menairons en el seu territori, que era la Vall Fosca, l’any 1992. La novel·la s’ha fet llegir durant molts anys a diferents col·legis i instituts, tant del país com de Catalunya. Tot i així, la història que explica l’autor és molt més crua i obscura que la llegenda que s’explica actualment. Caro, respecte a l’origen, explica la llegenda original: «La història dels menairons és la d’aquests personatges petitons, que les persones utilitzaven quan necessitaven temps i mans a l’hora de treballar. Un pastor podia tenir un canut i, quan el ramat se li escapava, el destapava i en sortien aquests petits éssers. 

Diferències entre regions
Tot i les diferències, la unió de la llegenda és semblant
La diferència més notable és el mateix nom, ja que, com hem dit, depenent del lloc on es parli de la llegenda, els petits éssers es diran d’una manera o d’una altra. Tot i així, una de les altres diferències notables és si els menairons estan lligats a un altre personatge. I tot i que a Andorra no és el cas, en altres indrets com a la Seu d’Urgell sí: «L’Ot i la Urgell eren els personatges que rescataven els menairons a la capital urgellenca», explica Caro.

Tanmateix, el dinamitzador cultural remarca que l’important no són les diferències que pot haver-hi, sinó la unió entre diferents territoris. «És especial i maco explicar què són els menairons fora del Pirineu. Al final són uns personatges que uneixen tota aquesta serralada».
I és que aquest personatge ha agradat a nens i famílies des de sempre: «és un personatge molt vistós, animat», afegint que «si a un nen li dius que un personatge ajudarà a crear regals i a donar-li, li agafarà estima».

El bosc dels Menairons
Un bosc màgic
A Pal, a la parròquia de la Massana, hi ha un bosc de menairons. Aquests éssers, segons explica la llegenda andorrana, tenen una missió des de fa molts i molts anys: protegir les pedres blanques d’Andorra, que estan amagades sota terra perquè no es trobin, ja que són un dels tersors més importants d’Andorra. I és que aquestes pedres són molt cabdals, perquè guarden la imaginació de tots els nens i nenes del Principat.