PUBLICITAT

Un addicte com tu i com jo

  • L'actor Abel Folk va presentar ahir 'Xtrems', un retrat de l'infern de les addicions amb què ha debutat com a director. La pel·lícula clausura als Modern la 14a Mostra de cine en català
A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Folk, davant d'un dels històrics projectors Cameca que es conserven als cines Modern de la capital. Foto: TONY LARA

Diu Abel Folk que l'endemà de l'estrena de Xtrems, al novembre del 2009, va rebre una trucada d'un dels espectadors que havien assistit al passi. Li agraïa que, gràcies a la pel·lícula, se n'havia adonat que a casa seva –de l'espectador, s'entén– «hi havia un problema d'addicció, i no pas de comportament com havien cregut fins aleshores». Que Xtrems, en definitiva, li havia obert els ulls a una realitat –les addiccions: a l'alcohol i a les substàncies estupefaents– que, recorda l'actor i ara també director, «ha afectat, afecta o afectarà prop del 20% de la població». La trucada d'aquell espectador anònim dóna fe de la funció no només social, sinó també terapèutica que Xtrems –diu Folk, codirector amb Joan Riedweg de la pel·lícula– ha complert aquests últims mesos: perquè la cinta s'ha projectat –amb especial èxit– en grups de teràpia com ara la Unitat de conductes addictives de l'hospital de Meritxell –precisament d'aquí va partir ara fa mig any la iniciativa d'incloure Xtrems al cartell de la Mostra de cine en català– i ara prepara l'assalt als centres de secundària per conscienciar els joves, «el principal grup de risc davant del consum de substàncies addictives».

Per als que no van assistir ahir a la projecció, vagi per endavant que no es tracta d'un documental sinó d'una pel·lícula de ficció que recrea les històries de sis personatges que han passat per les diverses fases que caracteritzen una addicció: des dels inicis despreocupats, festius i tot, fins al pou negre de la malaltia, la presa de consciència, l'inici de la teràpia i, amb sort, la recuperació. «Tots han passat per una experiència comuna: el descens als inferns on condueix irremeiablement l'addicció», diu. El mèrit principal de la pel·lícula, segons Folk, rau en el fet radicalment inèdit en la cinematografia catalana i espanyola que una història basada en les addiccions no estigui directament lligada a situacions de marginalitat: «Els protagonistes de Xtrems no són friquis ni marginals sinó gent normal com vostès i com jo». Res més lluny, però, de la voluntat dels directors que donar lliçons al personal: «Tothom sap que consumir segons què és nociu, però cadascú és responsable dels seus actes, i si decideix consumir, no hi tenim res a dir-hi. Nosaltres ens hem fixat en el malalt, que si entra en contacte amb una substància addictiva, està pràcticament indefens». Es tracta, diu, de prendre consciència de la causa que és en l'origen dels seus problemes de comportament. Ell, i també el seu entorn, «perquè sembla que sense ajuda és pràcticament impossible sortir-se'n».

El més curiós és que la vocació social i terapèutica de Xtrems ha sigut absolutament sobrevinguda: l'objectiu inicial no era fer una pel·lícula seriosa, transcendent, compromesa, sinó aixecar una història interessant, que enganxés, seguint la màxima de Billy Wilder, segons el qual, «la primera obligació d'una pel·lícula és no avorrir». Sembla que Folk i Riedweg ho han aconseguit: quan recentment es va projectar per TV3, Xtrems es va convertir en la pel·lícula catalana més vista dels últims anys. Hi va tenir molt a veure, reconeix, el suport de la corporació catalana –«A Catalunya, si fas cine i no terns TV3 al darrere, simplement no existeixes»– i un repartiment multitudinari o destaquen els noms d'Eduard Farelo, Sílvia Munt, Àngels Gonyalons, Àlex Casanovas, Joan Pera i Enric Majó.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT