Montse Guiu és comunicadora. Compagina l’activitat política, la comunicació i les relacions internacionals amb l’organització d’esdeveniments. Catalana amb vinculació a Andorra des de la infància, fa i desfà projectes engrescadors dins i fora del país. Diu que la comunicació és la seva passió i una filosofia de vida. Debuta en la literatura amb 'Primeres persones'.

Què la va inspirar per escriure 'Primeres Persones'?

Doncs fa 12 anys, la meva mare va morir de càncer, i el que va inspirar el llibre va ser tot el que vaig sentir durant el procés de la seva malaltia: com va entrar a casa nostra i com va transformar la meva vida, la de la meva mare i la de tot el nostre entorn; ‘Primeres Persones’ parla de com (després d’aquesta notícia) tant la meva mare com jo vam modificar la nostra vida, vam canviar els nostres comportaments, de com l’entrada del càncer va modificar les nostres dinàmiques... Parlo de com vam acceptar el que estava passant, com vam patir, com vam parlar, com ho vam compartir... També de com ens vam perdre; perquè vam perdre el control de la nostra vida. Aquest punt es veu sobretot representat en el personatge de l’Ona (el meu alter ego a la novel·la, així com el personatge de la Maria és el de la meva mare).

Escriure aquest llibre li ha servit de teràpia/catarsis?

Sí; perquè escriure em servia per explicar com em sentia, com ho vivia, de quina manera la meva rutina i la de la meva mare s’havien vist afectades; va ser una catarsis per poder expressar el que m’estava passant. A mi m’agrada molt escriure, i ‘Primeres Persones’ ha estat una manera de comunicar el meu dolor i la meva experiència. Podríem dir que el llibre conté un 80% de realitat i un 20% de ficció (tot i que dins d’aquest 20% s’han utilitzat alguns recursos literaris per donar-li més força), i sí, sens dubte escriure’l ha estat una teràpia.

‘Primeres Persones’ és una obra plenament contemporània: per les situacions, pels embolics i pels somnis que se succeeixen en aquesta obra. Necessitem d’aquesta passió sincera i d’aquest vertigen per recordar que som vius, que som aquí. Que competim i perseverem. Si ens aturem, els nostres adversaris poden pensar que hem abandonat.

L’estructura del llibre és molt dinàmica gràcies a la profusió dels diàlegs. De fet, podria ser una obra de teatre. Veu factible que algú en pugui fer un guió?

Cert, l’estructura del llibre és molt dinàmica, gairebé tot és diàleg, i sí, veig factible que es pugui teatralitzar. Si algú té ganes de fer-ho, estaré encantada de poder deixar ‘Primeres Persones’ perquè se’n pugui fer una obra de teatre o qualsevol peça cultural que en pugui emergir; estic oberta a qualsevol opció si algú hi veu potencial per fer-ne sorgir un bon projecte!