«Em vaig casar amb la persona equivocada». Aquest és el testimoni principal d’aquest reportatge, que explica sense tabús i amb tota la seva cruesa què és la violència de gènere. Les Nacions Unides defineixen la violència de gènere com a «tot acte que resulti o pugui tenir com a resultat un dolor físic, sexual o psicològic per a la dona, incloent les amenaces, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la privada». Aquesta es pot produir en la parella o fora de la parella, amb abusos sexuals.

 

La Cristina Jiménez es va casar amb el que seria el seu maltractador, ja embarassada de la seva filla, l’Andrea, i «la mateixa nit de bodes em va forçar a tenir relacions sexuals, estant jo embarassada». A partir d’aquella nit va començar el que seria un infern per a ella durant molts anys: «Primer em deia que no servia per a res, que estava gorda, i em va començar a anul·lar com a persona». Després, explica Jiménez, va aparèixer la violència física. Apunta que al principi no es va sentir recolzada pels seus pares: «Ell li deia a la meva mare que m’havia de forçar per mantenir relacions, però la meva mare no era conscient que això era una violació».

 

La testimoni explica que va deixar de parlar amb els seus amics i que ell va començar a aïllar-la: «Cap dels meus amics em podia saludar, això portava a discussions en arribar a casa». També informa que va intentar treballar dues vegades. La primera va ser en un centre de jardineria i va coincidir amb un amic seu de la infància: «Un dia el meu amic em va abraçar i ho va veure el meu exmarit. A casa ho vaig pagar car», apunta. El segon cas va ser en una empresa de neteja, però també tenia problemes: «En plena temporada alta tenia molts problemes, perquè arribava tard a casa, i hi havia esbroncada en l’arribar». Va plegar de la feina i l’agressor la va recloure a ella i la seva vida: «Ens tancava amb clau i no podia trucar a ningú. Pensa que d’això fa anys, quan quasi només teníem telèfons fixes. A casa teníem un sense fils, i ell s’emportava el telèfon. A mi em deixava només la base, perquè pogués respondre, però no podia trucar».

 

La Cristina va obrir els ulls quan la seva filla, l’Andrea, tenia dos anys i va trencar sense voler un got. El pare, en aquell moment, va agredir la seva filla. La testimoni, a partir d’aquell moment, va buscar associacions de dones i va demanar ajuda.

 

La Cristina es va posar en contacte amb una associació de dones un dia que el seu marit no va anar a dinar amb els pares de la víctima. Aquell mateix dia va anar a la Policia, tot i que assegura que, quan va parlar de les reiterades violacions, li van dir que «per això ell era el seu marit», i la directora de l’associació va sortir a defensar-la. Aquell mateix dia, assegura la testimoni, «va començar el meu caos. Vaig arribar a casa i m’havien canviat el pany. Em vaig veure fora de casa, completament sola, amb dos nens petits». A partir d’aquí, va començar a tenir por, ja que «entraven a la casa i deixaven una fotografia de la nena, picaven a la porta a les nits...». La situació, explica Jiménez, era insostenible, per això va decidir marxar d’Andorra: «Em vaig trencar per dins, els meus fills van haver de deixar els seus amics per marxar del país a buscar una vida millor», relata.

 

La seva vida, però, no es va solucionar. Van marxar els tres a un poble de Màlaga. Jiménez parlava amb els seus pares, que estaven a Andorra. La testimoni creu que al telèfon dels seus pares hi havia un equalitzador, perquè «el meu exmarit em va localitzar i vaig començar a rebre trucades». La família, doncs, es va començar a traslladar durant anys a diversos llocs d’Espanya: «Vaig estar a diferents parts d’Andalusia, a Reus, vaig anar a la Seu, vaig tornar a Andorra, etc. He tingut més de 20 mudances».

 

La Cristina explica que va començar a respirar tranquil·la quan els seus fills van ser majors d’edat. I és que van patir maltractament i abús sexual per part del seu pare.

 

Des d’EL PERIÒDIC també hem pogut parlar amb la filla de la Cristina, l’Andrea. Ella explica que «no he crescut amb una vida normal. L’abús sexual deixa moltes seqüeles». I és que ella des de petita ha tingut molta confiança amb la seva àvia i, un dia, quan tenia 2 o 3 anys, li va reconèixer, amb llenguatge de nena, que havia estat abusada pel seu pare. L’àvia va explicar a la Cristina la situació, i la mare es va quedar en xoc: «Tot i així, hi havia una part d’ella que ho sospitava, perquè tenia moltes infeccions», explica l’Andrea. Tot i així, ella no va ser l’única que va patir abús sexual: «El meu germà tenia 11 mesos quan va patir agressions». I és que després de la separació dels seus pares, abans de marxar d’Andorra, l’Andrea i el seu germà havien de quedar-se durant els caps de setmana amb el seu pare: «Tot i el meu testimoni i les proves psiquiàtriques que avalaven que jo havia patit abús sexual, la justícia va aprovar que ens quedéssim amb ell», i va afegir que «no el vaig arribar a veure més, perquè la meva mare va prendre la decisió de marxar del país per protegir-nos».

 

Respecte a si ha tingut problemes a l’hora de comunicar-se sexualment, l’Andrea explica que «jo des de petita ja tenia una sexualitat desenvolupada que no era la pròpia d’una nena de la meva edat. Jo amb 2 o 3 anys ja m’explorava i descobria que no era normal el que sentia», informa. Una vegada d’adolescent, l’Andrea apunta que pensava que era asexual «arran de les pors que jo sentia». Afegeix que «quan vaig començar a tenir relacions, jo era molt submisa. Ara, amb una parella estable, estic començant a posar límits. M’he reconstruït com a dona. Jo tinc molts límits respecte a la meva sexualitat, em paralitzo moltes vegades. I la meva parella m’ho respecta i m’ajuda molt. Perquè jo no tinc una sexualitat normal».

 

Respecte al maltractament que veia del seu pare cap a la seva mare, l’Andrea afirma que es va refugiar amb la lectura: «He llegit molt i he investigat sobre casos reals de maltractament domèstic. He pogut saber que no és normal el que he viscut, però no em considero una víctima. Soc una supervivent».

 

En preguntar on està el seu pare actualment, l’Andrea explica que al sud de França i que té dos fills més. Apunta que «moltes vegades he volgut contactar amb el meu germanastre. Miro moltes vegades les seves xarxes socials. Al final tot i no conèixer-lo, forma part de mi». Tot i que reconeix que té por, però «Si en conèixer el meu germanastre m’explica que ha viscut el mateix que jo, aniria a buscar-lo de seguida. Però fa molta por. He estat a punt d’escriure-li moltes vegades, però la por em paralitza. Pensa que fins que el meu germà i jo no vam tenir 18 anys la meva mare no va poder respirar». Tot i així, l’Andrea apunta que «la meva mare no pot estar tranquil·la del tot i quan jo vaig tornar a Andorra va patir molt. Tot i així, jo visc sense por, perquè amb por no podré fer mai la vida que em mereixo».

 

L’abús sexual fora de la família també es considera violència de gènere, perquè la persona agressora s’aprofita del seu gènere com a home per atemptar contra la llibertat sexual d’una altra. En aquest cas hem parlat amb la Valentina (nom fictici), una dona de 26 anys que va patir abús sexual en la seva etapa universitària. Explica que va conèixer un noi amb qui esporàdicament va mantenir relacions sexuals, i després van quedar com a ‘amics’. Afegeix que «de seguida es va començar a fer amic dels meus companys de pis i moltes vegades venia a casa». La testimoni explica que «ell vivia en un barri molt llunyà, i una nit que va venir a sopar li vaig dir que si volia es podia quedar a dormir amb mi, però que jo me n’anava al llit, perquè l’endemà havia d’estudiar».

 

La Valentina es va despertar una estona després, quan l’agressor es va estirar al llit i li va començar a tocar els genitals: «Em vaig despertar i el vaig poder parar». Tot i així, no va acabar llavors. Uns dies després ell tornava a estar al pis, i va intentar forçar-la al menjador, però un company justament va entrar i no va arribar a més.

 

La Valentina explica que no ho ha gestionat mai, simplement va guardar aquells records en un calaix: «Això m’ha permès fer vida normal, però m’afecta en algunes situacions». De fet, apunta que «al principi tenia problemes a l’hora de mantenir relacions sexuals, i encara avui em costa dormir amb un noi. No em sento còmoda, estic pendent tota l’estona d’on té la mà».

 

Aquest tema només el saben alguns amics i la seva psicòloga, amb la qual està començant a treballar el trauma: «No ho sap cap familiar, sé que, per exemple, a la meva mare li faria molt mal i no em sento preparada», explica. Tot i això, reconeix que ara mateix, amb la seva psicòloga i explicant el testimoni per al reportatge, està fent un procés de catarsi: «Ara m’afectarà, però crec que és el moment de sanar-ho. Em trencaré per poder sanar bé, no vull continuar posant-me la tireta».

 

En preguntar-li què diria a una noia que hagi patit una situació similar, la Valentina creu que «el millor és que ho expliquin a algú i si no van al psicòleg perquè no poden, sempre hi ha una mà, un lloc segur on poden parlar del tema». A més, afegeix que «ha de ser amb una persona amb qui tinguis confiança per explicar-li-ho, que sàpigues que t’entendrà i que no té estigma sobre aquest tema». Tot i així, reconeix que es necessita ajuda professional, però «no sempre tens els mitjans per fer-ho i, mentrestant, confiar en algú t’ajudarà molt».