PUBLICITAT

L'enigma Castanyer

  • El Festival de cine documental de Bilbao projecta ?Andorra', curt rodat al 1945 pel director català i que només s'ha exhibit en dues ocasions
A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Dues escenes d'Andorra: el Pas de la Casa a l'altura de la casa Borra (atenció al porc), i la plaça Benlloch Foto: arxiu nacional d?andorra

Idea per a un guió: l'Arxiu Nacional va rebre al 2005 un insòlit regal: Andorra, un documental de poc més de 10 minuts de durada adquirit als EUA per Miguel Sánchez, col·leccionista particular que al seu torn el va dipositar a l'ANA. L'havia filmat, en una data indeterminada de mitjans anys 40, Joan Castanyer (Blanes, 1903–¿Antibes, anys 60?), i fins a l'aparició de Sánchez se n'ignorava fins i tot l'existència. Al juny del 2006, la Fundació Àngel Planells de Blanes va estrenar el documental perdut de Castanyer, i a l'any següent es projectava per primera vegada a Andorra. Des d'aleshores, el silenci. Fins aquesta setmana, quan Zinebi, el veterà Festival internacional de cine documental i curtmetratge de Bilbao, l'ha recuperat en la secció L'exili espanyol filmat a França.

Oportunitat única de reobrir l'operació Castanyer, destinada a omplir els oceànics buits que envolten encara la biografia d'un personatge proteic, director, guionista, actor, pintor i decorador, amic de Buñuel –apareix com a secundari a L'Âge d'Or– i estret col·laborador de Renoir a Le crime de Monsieur Lange, Chotard et Cie i French Cancan– i director de cinematografia del Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la guerra civil espanyola. Als anys 40 i 50 encara va tenir temps de dirigir Le Catalan, restaurant parisenc freqüentat per Picasso, Sartre i Cocteau, abans de desaparèixer sense deixar més que un vague rastre a Antibes, a principis dels anys 60.

Una joia antropològica

La filmografia de Castanyer (com a director) la completen dues pel·lícules més: Gitanes d'Espagne (1945) i L'homme qui revient de loin (1949). Que se sàpiga. Però la que el porta fins a aquesta pàgina és Andorra, és clar. Se'n desconeix la data exacta que la va rodar. Ubicar-la a mitjans anys 40 sembla sensat: no hi ha cap referència a la Segona Guerra Mundial, com hauria sigut inevitable si s'hagués filmat durant la conflagració, i les escenes del Pas de la Casa són d'estricta normalitat, sense gendarmes francesos ni molt menys forces alemanyes a la vista. En qualsevol cas, ni rastre de l'esvàstica que havia onejat a l'edific de la duana francesa. El documental és una petita joia antropològica que descriu (en anglès) un país exòtic, rural, arcaic, aspre i que tot just acaba de despertar a la modernitat.

Com és natural, hi abunden els tòpics: descriu Andorra com una «república semiindependent de la mida de Rhode Island», afirma que els andorrans han construït «un petit univers que dintre de l'Europa moderna sembla un reducte de la civilització passada», que al país «no hi ha problemes d'habitatge perquè hi abunden les roques per construir i tothom és amo de la casa que es fa», que Canillo és «la millor regió d'Andorra» i que la Massana –on situa la casa d'Areny-Pland0olit– és la «més remota» de les sis parròquies... Aventura a més una curiosa teoria sobre els «obscurs» orígens del poble andorrà, alimentat segons Castanyer per successives onades de fugitius procedents «sobretot d'Espanya». També visita la capital –que descriu sense gaire originalitat com «la més petita del món» i no s'està de qualificar sant Esteve de «rústica catedral»–, Sant Julià de Lòria, Meritxell, Escaldes i finalment el Pas de la Casa, «terra de ningú» –glups– entre França i Andorra», condemnada a desaparèixer –vaticina–tan bon punt reobri la frontera espanyola, i que, atenció, «mai no podrà ser absorvida per la vella Andorra». En això, ves per on, potser sí que la va encertar, Castanyer.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT