«És precisament des de la nostra identitat que volem l’aportació de la nostra personalitat col·lectiva. Perquè identitat i universalitat són perfectament compatibles i juntes constitueixen la sòlida base de l’intercanvi de cultures, fonament necessari per bastir un món de pau i llibertat». Amb aquestes paraules en català del primer cap de Govern, Òscar Ribas, un 28 de juliol de 1993, Andorra es convertia en el 184è estat membre de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El Principat començava a configurar la seva història constitucional en el moment en què entra a formar part de l’organisme mundial. 30 anys després, el país ha estat present en multitud d’afers que han marcat la història mundial i ha participat en innumerables projectes i iniciatives amb l’objectiu d’avançar en el progrés de la humanitat, així com fer valdre les seves necessitats i interessos en un món cada vegada més globalitzat.

Obrint la porta a l’exterior/ L’any 1993, Andorra afrontava molts i diversos reptes que marcarien la seva història. Tres d’ells, molt correlacionats entre si, eren l’elaboració i aprovació de la constitució nacional i l’adequació de les estructures del país conforme la carta magna, al mateix temps que s’acomplia una de les fites internacionals més importants de tots els seus segles d’història; l’accés d’Andorra a les Nacions Unides.
En paraules del secretari general i portaveu d’aquell Executiu del 93, Jordi Cinca, la tasca de posar al país a l’ONU iniciava des d’una base estructural molt limitada, ja que aquell Govern no comptava amb un ministeri d’Exteriors fins aleshores. Toni Armengol era nomenat ministre de Relacions Exteriors el 2 de juny, 57 dies abans que el Principat esdevingués nou estat membre de l’ONU. A la mateixa reunió de Govern on Armengol és nomenat, l’Executiu de Ribas decideix formalment la decisió del procés d’integració a l’organisme, en aquell moment, liderat pel secretari general Boutros Boutros Ghali.

22 dies després, el primer govern constitucional viatja a Ginebra, Suïssa, per trobar-se amb Ghali, aprofitant una visita europea del secretari general i amb la sol·licitud expressa de les missions diplomàtiques d’Espanya i França, els quals van avalar i donar suport a l’accés del país a l’organisme. Allà és on Andorra formalitzaria la seva sol·licitud, amb resposta 15 dies després, rebent la notícia de què el Consell de Seguretat (CdS) havia aprovat la seva recomanació a l’Assemblea General i l’adhesió del país a l’organisme.

La majoria dels processos diplomàtics requereixen una gran quantitat d’etapes i fases molt laborioses. Però, per a un sorprès Cinca, «en menys de 45 dies, es va fer tot. Per què? Hi havia una voluntat molt ferma de procedir (per part de l’Executiu) i també per part de les Nacions Unides i dels nostres veïns, Espanya i França», quan tots dos formaven part del Consell de Seguretat. Tal com descriu l’exministre, «es van alinear tots els astres perquè fos d’aquesta manera». Aquesta rapidesa resulta encara més sorprenent si és té en compte que, l’any 1993, el CdS estava tractant crisis com les del conflicte de Iugoslàvia, el plebisciti del que seria el genocidi de Ruanda del 1994 o la guerra del Golf Pèrsic amb la invasió d’Iraq a Kuwait.

Ja només faltava l’oficialització de l’entrada d’Andorra a l’ONU. En paraules del propi Cinca, el Govern va acudir a Nova York «amb un esclop i una espardenya». Prèviament, l’Executiu va rebre la notificació del Consell de Seguretat per Tèlex, on explicaven set instruccions de cara a l’aprovació de l’accés d’Andorra a l’ONU. Fixar la data (que en un primer moment, havia de ser al 22 de juliol), un document amb l’himne nacional per a la biblioteca de Nacions Unides, elaborar el discurs en català amb una traducció en un dels idiomes oficials de l’ONU i una persona de suport pels traductors, la configuració d’una delegació de, com a màxim, cinc persones, la bandera i, finalment, en cas que Andorra volgués notificar qualsevol qüestió, fer-ho mitjançant fax. Aquestes van ser les úniques instruccions de l’ONU per a la cerimònia d’entrada com a estat membre, fugint del glamur i una elevada sofisticació, segons declarava Ribas. És així com una delegació andorrana encapçalada per Oscar Ribas acudeix a Nova York i es converteix en el nou estat membre de l’ONU amb, citant a l’exministre Cinca, «una clara voluntat de fer conèixer al món que no érem uns nouvinguts, que teníem més de 700 anys d’història. Que som petits, però que tenim coses a dir».

Primeres passes a l’ONU/ Una vegada  aconseguit el seu lloc entre les diferents nacions del món, Andorra havia d’afrontar nous desafiaments a l’organisme internacional. Afrontar el vot com a estat membre, perfilar-se davant dels altres països i consolidar les capacitats diplomàtiques del Principat a l’organització, van ser de les primeres tasques que el país va haver d’enfocar a Nova York.

Durant els primers mesos de la missió, Andorra va haver d’afrontar una difícil votació per la implicació de l’estat francès a l’Illa de Mallot. La votació es plantejava sabent que la majoria d’estats votarien contra França o s’abstindrien. Segons Minoves, «era complicat perquè Andorra s’havia de definir com un estat. Teníem la relació amb el país gal, que s’havia de cuidar moltíssim». L’ exministre va proposar l’abstenció amb l’Executiu andorrà, ja que un vot afirmatiu amb només França, donaria una carta de presentació davant l’UNGA que complicari a en el desenvolupament del Principat en el futur. Després de comunicar a l’estat veí la decisió i efectuar l’abstenció, Minoves va tenir alguna que altra discussió amb la diplomàcia francesa, però aquell cas va servir perquè el Principat comuniqués a l’exterior i a França que «som amics dels nostres amics, us recolzarem en tot, però Andorra té una política exterior de petit estat a l’ONU».

I com es va fundar la missió permanent a Nacions Unides? Durant els primers mesos, Minoves vivia a Nova York i «anava a votar cada dia a Nacions Unides des de casa meva». Andorra va haver d’ocupar la presidència rotatòria del grup d’Estats d’Europa Occidental i Altres Estats (Canadà, Estats Units, Nova Zelanda i Austràlia) al mes de juny de 1994. Donat aquest repte inesperat i no volgut, Minoves va demanar a Ribas deixar de banda les limitacions pressupostàries que havien impedit la configuració d’una missió permanent. Per tal de convèncer a l’Executiu, l’exministre va iniciar l’elaboració d’un informe que contenia la recerca de possibles ubicacions per a l’oficina. A partir d’un contacte personal de la Universitat de Yale que presidia un consorci entre l’ONU i la ciutat novaiorquesa, Minoves va trobar un edifici just davant de la caserna general de l’ONU, on estaven altres MP com la d’Itàlia, on hi havia disponible una oficina al preu més barat de tot l’edifici, 27 dòlars el metre quadrat (25,64 euros actuals). És així com Andorra aconsegueix instaurar físicament la seva missió permanent a Nacions Unides l’1 de juny de 1994. Actualment, la missió se situa al pis 27 del Two United Nations Plaza estat a l’ONU.

Tres dècades després/ 30 anys han passat després d’aquells inicis. Durant aquest temps, el país ha aconseguit anar consolidant-se dins de l’organisme internacional arribant a participar, promoure i elaborar diverses iniciatives. Algunes recents, per exemple, serien les elaboracions en les resolucions que van produir la commemoració del dia internacional contra el malbaratament alimentari, juntament amb San Marino, o l’impuls del multilingüisme, liderant les negociacions d’aquesta mesura amb Colòmbia. A més, cal esmentar el compromís mostrat per a Andorra per l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030, on el Principat ha presentat ja dos Informes Nacionals Voluntaris, els anys 2018 i 2022. Actualment, Andorra compta amb tres missions permanents a les Nacions Unides. Nova York, Ginebra i Viena són les seus de l’ONU on el Principat té una missió permanent, mancant només Nairobi, Kènia.

L’actual ambaixadora andorrana a les Nacions Unides, Elisenda Vives, ha sigut testimoni i protagonista de l’evolució del país a l’ONU. «Des del punt de vista de com he vist aquests 30 anys, hi ha hagut un conjunt de progressos. Es va començar de forma bastant intensa i forta, a més de molt definida a través d’alguns projectes molt determinats. Més endavant, s’ha anat normalitzant (l’activitat andorrana a l’ONU) sense l’efecte de la novetat». Vives explica que el país ha anat consolidant mecanismes i procediments per dur a terme els seus deures i defensar els seus interessos dins de l’organisme que s’han d’anar adaptant a les noves circumstàncies amb el pas del temps, d’acord amb el canvi dins de l’ONU i del propi país. «Andorra ha anat evolucionant com a país en aquests 30 anys i ha fet un canvi espectacular», exclamava Vives, a més de destacar que les Nacions Unides «és una organització tremendament poderosa, molt potent i hi ha molt espai per a, no només contribuir, sinó també poder captar, integrar i conèixer les voluntats (dels diversos països) i tot allò que està passant al món. És un sumari del planeta». 

La missió permanent havia passat algunes èpoques on no comptava amb cap agent diplomàtic. Però amb el pas dels anys, la missió ha pogut disposar de més recursos. L’ambaixadora al·lega que «no ens hem de criticar o dir que ho fem malament. No hi havia solució, era molt complicat trobar una altra via. No sempre s’és capaç de trobar persones que ho puguin fer, i no només això, sinó també trobar els recursos que es necessiten». L’any 2022, el ministeri d’Exteriors comptava amb el pressupost més baix de tot l’Executiu, sent l’únic que no arriba a la desena milionària amb 7,5 milions d’euros. Tot i això, Vives recalca que durant el seu mandat com a ambaixadora, «s’ha aplicat una voluntat molt ferma en què hi hagi una composició i continuïtat del personal» de la MP. D’aquesta forma, el país i la missió han pogut mantenir una activitat a l’ONU activa i productiva amb molts esforços.

Els 30 anys d’Andorra a Nacions Unides és una història de superació i progrés per part d’un país de petites dimensions que es va obrir al món superant diversos obstacles, que han resultat en una nació activa en l’àmbit internacional, implicada en els problemes globals, on també fa valdre les necessitats que aquesta requereixi.