• El cantautor de Bellvitge torna a la Fada amb la versió acústica de l'últim disc, ?Secretos de sumario' H ?¿Acabar com Krahe? Que més voldria jo', diu

Dani Flaco Foto: EL PERIÒDIC

A la hac de Canòlich li ha sortit un seriós competidor en aquesta gloriosa carrera per erigir-se en garant del fet diferencial andorrà: el cigarret a l'escenari. Mentre que la llei antitabac ha prohibit a Espanya –Catalunya inclosa– que un actor (o músic) fumi en públic tabac de veritat, els escenaris andorrans són a punt de convertir-se en la gran reserva espiritual de l'Occident fumador. Avui ho comprovarem i per partida doble: al Comunal, amb Reugenio exercint –com mana el personatge– de xemeneia humana; i a la Fada Ignorant, amb Dani Flaco, que torna a la capital en el que –i ho diu ell mateix– s'ha convertit en un concert especialíssim: «De tota la vida que entre cançó i cançó encenc una cigarreta i faig petar la xerrada. Amb aquesta llei, això s'ha acabat. A Espanya, és clar. A Andorra em permetré tornar a fer unes caladetes a l'escenari. Només per això, ja valia la pena venir...»

Home, per això i perquè ens porta la versió acústica del seu quart i –de moment– últim disc, Secretos de sumario, amb la torna d'uns quants temes del seu repertori en català: no hi faltarà Sortida d'emergència, el gran clàssic del Flaco, i potser, potser, una cançó inèdita que comença a sonar amb força a les radiofórmules, Deixa que surti el sol. Tot sigfui dit: el Flaco que compareix a la Fada ja no és aquell xaval de barri, amb aires de cantautor proletari –ja saben, es guanyava les garrofes a la cadena de muntatge de la SEAT– i que reivindicava amb orgull els seus orígens xarnegos –murcians, concretament, com el Pijoaparte de Marsé– sinó un cantautor que va camí de convertir-se en el més pròxim als cràpules a la madrilenya –els Sabina, Krahe i companyia– que ha donat la cançó d'autor a Catalunya: «És veritat que per qüestions polítiques, els cantautors catalans eren més reivindicatius, més compromesos, i que no va germinar aquí aquest tipus d'artista nocturn, que no només veu sinó que també es beu la vida. O potser sí, que n'hi ha hagut, de cantautors d'aquest perfil cràpula, però s'ho callaven, no ho exhibien...»

Diu el Flaco que nomes canta cançons. Res més. Que no té cap aspiració d'omplir estadis. «M'ho passo bé escrivint-les i encara més cantant-les. Sóc conscient que jugo a la Segona B, però també que la gent que em ve a veure se sap totes les cançons, em cuida, fa el boca orella entre les seves amistats. Em guanyo la vida amb el meu ofici. Què més puc demanar?» El seu destí sembla escrit: convertir-se en el primer Krahe a la catalana, aquest paio que posa la felicitat (artística) a omplir una sala íntima com el Llantiol barceloní. «¿Jo, Krahe? Ja m'agradaria a mi acabar com ell, un paio lliure, feliç i divertit. Tan de bo...» Home, la Fada potser no és el Llantiol, però és el més similar que li podem oferir en aquest racó de món. Perquè comenci a agafar-li el gust.

Per a més informació consulti l'edició en paper.