Andreu Buenafuente és un dels comunicadors i humoristes referents a Espanya. També és el fundador de la productora audiovisual d’El Terrat des de la qual ha creat un bon nombre de diferents formats televisius. Ara, després de 30 anys de carrera, ha visitat Andorra per a presentar l’exposició ‘Constants Vitals’ a la galeria de l’Art al Set. Des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ell per a conèixer la història que hi ha darrere les seves obres i per a fer un repàs de la seva extensa trajectòria.

–Ha presentat l’exposició ‘Constants Vitals a la galeria d’Art al Set. Quin criteri ha seguit per a escollir els quadres que estan exposats?
–Això sempre és bastant complicat d’explicar perquè l’autor té una relació quasi paternofilial amb la seva obra i ara que jo estic una mica més llençat en aquest camí em costa una mica d’expressar. Però, és cert que el que sempre intentes és ensenyar l’últim que has fet. Fa un parell d’anys, no més, que com jo dic de broma he sortit de l’armari després de molts anys de començar a ensenyar i d’alguna manera hi ha una vigència, tens l’últim que t’interessa que has fet. El que si m’ha fet gràcia comprovar in-situ és que per primera vegada ensenyo una obra de paper que no havia mostrat mai, que tenia jo guardada i pensava que ja serà el moment i aquest moment ja ha arribat. Per tant, continuo ensenyant el que vaig exposar a Lleida i aquí a Andorra he afegit l’obra de paper. Fas una tria perquè la galeria és petitona, però penso que ha estat molt bé la selecció. 

–Per què ha decidit portar la seva exposició a Andorra?
–És una proposta que ens fa la pròpia galeria. Hem parlat ara, de broma, d’una proposta express, penso que també és una mica el signe dels temps, hem d’estar preparats per ser elàstics i fluids. Érem a Lleida i ens van dir: «Escolta, voleu pujar a Andorra» i potser en una altra època haguéssim dit: «Ho hem de parlar», però vam dir: «Vinga, anem cap a Andorra». M’agrada aquest caràcter una mica més d’impuls que se suma a l’oportunitat que et genera la galeria. Si la galeria vol, per a mi ja és un plaer, per tant, he de fer un esforç per venir. S’ha fet i en un temps rècord. 

–Quines són les constants vitals de la seva vida?
–Ostres, és molt difícil d’explicar, però jo crec que aquesta ‘onda’ en la que estic ara, de color, d’un cert aire com de flotar les coses, un cert joc de les formes, potser m’estaria definint bastant a mi. Les meves constants vitals són fer alguna cosa tota l’estona, tinc una activitat patològica, necessito estar creant, proposant i jugant. Tinc una sort que la meva feina és un joc per a mi i la pintura també ho defineix una mica, no hi ha res pretensiós ni de grans tesis sinó el joc de viure i al final, si estàs jugant és que estàs viu i això et dona constants vitals. 

–En quin moment es va forjar la seva relació amb l’art?
–Es forja fa molt de temps perquè com molts, cal dir que no soc una excepció, hi ha molta gent que pinta i no ho ensenyen mai, no són professionals o no s’han guanyat la vida amb això. Jo era d’aquests, fa gairebé 30 anys que pinto, ho regalava als meus amics, feia petites col·laboracions amb disseny, cartells, grafisme, etc. Sempre em deien que ho havia d’ensenyar, però jo era bastant curós perquè no volia que s’interpretés com: «Ara aquest tio aprofita que està en el ‘mogollón’ de la feina d’audiovisual i va tal». Jo penso que ja porto bastants anys en el món audiovisual com per estar fora de sospites i ara tenia projecte per a fer-ho. Tot té un moment i ara ha arribat el moment. Al final, és com veure una cosa de fa molts anys que s’ha anat transformant fins que ara té per a mi una aparença que es pot ensenyar. Soc una mica exigent amb mi mateix, sense ser exagerat, però per respecte a l’espectador, el visitant, a tothom, vull que les coses estiguin bé. 

–En la sinopsi del llibre ‘No entiendo nada’, comenta que els conceptes de no dormir i dibuixar tenen una relació. La nit és el seu moment de màxima inspiració?
–Depèn de l’època. Tinc una època, aquella del llibre, que és molt dura en la meva vida i en la de tots, és la gran crisi del 2011, 2012 i 2013. Jo tenia un programa nocturn i arribava a casa a les 02.00 hores i no podia dormir i pensava en els problemes de l’endemà i això feia que encara pogués dormir menys. Aquella època vaig fer moltes tintes de nit i tal. Aquesta que es veu a Andorra és una època molt més tranquil·la, ‘oju’ és post-pandèmia, tranquil·la no sé si és la paraula, però com a mínim molt de renaixement personal i de reconnexió amb moltes coses. Jo crec que l’obra ho reflecteix: Ha passat tot, estem a l’any 2021, el més fort ja ha passat i tens moltes ganes de tornar a viure, tornar a fer merament un sopar amb uns amics que és l’època que em toca i que treballo de dia. Per pintar no hi ha res com la llum del sol. 

–Quan comença a dibuixar o pintar, es deixa portar o va amb una idea fixa al cap?
–Mira, això li explicava en un pòdcast fa poc a una companya. M’agrada molt portar la improvisació que és una cosa a la qual em sento molt unit, també al món de l’art. En el fons és una mica trampós perquè tots portem un skecht mental, tota l’estona estem pensant en el que farem, però en el moment de pintar quan ja tinc clar cap a on vaig, dic: «Ara juga». Els colors, les formes, tot forma part d’una conversa bastant improvisada amb la tela. A vegades penso: «Andreu, estàs malalt d’improvisar, no?» a la ràdio, a la pintura i m’agrada, crec que estic trobant altres maneres d’expressar-la. La pintura a un terreny de dir: «Bueno, improvisa el que vulguis, però això ha de quedar bé, no?». Penso que hi ha una mica de les dues coses, com una improvisació polida. 

–Hi ha dos programes que va fer a TV3 que van tenir molt èxit. Per una banda, està ‘Cosa Nostra’ del 1999 i per l’altra, ‘Una Altra Cosa’ del 2002. Dels dos, quina és l’època més feliç que recorda?
–Totes. Jo sense por a quedar una mica ‘nyonyo’, jo estic molt agraït de tot el que he fet, jo em sento un privilegiat, sento que he pogut fer el programes d’humor que m’agradaven i que volia. Hi ha gent amb la qual encara mantinc, després de tants anys, una relació especial amb ells, com de família, semblen cosins germans. I, a més la gent pel carrer, em para i em diu: «Escoltem, jo et veia fa trenta anys». Ara justament estem preparant un programa nou i detecto unes ganes, una il·lusió de la gent i això és meravellós. Per tant, no en pots destacar cap perquè tots formen un relat de molts anys. 

–Li volia preguntar pel programa ‘Vosaltres mateixos’ que està preparant per a TV3. Les persones interessades a participar, tenen una idea sobre què parlaran amb vostè o jugarà el factor sorpresa?
–No, això m’interessa molt explicar-ho. Aquest programa, ‘Vosaltres mateixos’, està basat en la teoria molt senzilla que jo crec que ara és el moment d’escoltar a la gent. He parlat amb moltes persones conegudes, he explicat moltes coses durant 30 anys i també me n’han explicat, però sempre em queda una assignatura pendent de dir: A vegades conec a algú, però et sorprendria eh, a la cua del supermercat, comencem a xerrar: «Escolta, tens cinc minuts?» i jo dic: «Sí» i mentre em va explicant penso: «Però quina història més guapa té aquesta persona», crec que d’això se’n pot fer comèdia, improvisació i cap aquí va. Nois ara és el moment, si voleu venir xerrar amb mi, poseu-vos en contacte. Per això hem llençat una crida que diem nosaltres, per anar recopilant. Evidentment, hi haurà un equip que jo intentaré estar al marge, és a dir, jo no sabré mai qui arribarà al plató. Hi ha com dos elements, un equip que treballa i filtra, perquè hi ha moltes sol·licituds i, de moment, pocs programes, però sí que ens tancarem en una sala entre 200 i 300 persones a explicar-nos la vida. Això que s’ha fet tota la vida: «Escolta, com et va la vida? Tens cinc minuts?» doncs jo tinc una hora. 

–És una manera que les històries que li han explicat al supermercat, les pugui conèixer més gent, no?
–Sí, perquè és una mica més profund sense ser gran filosofia per al tema, però crec que la vida ens ha posat unes proves tan ‘heavys’ durant els últims anys que a mi em mereix molt de mèrit la gent. Hem arribat fins aquí, hem passat pandèmies, crisis, guerres, de tot i encara hi ha ganes de fer broma i riure, a mi això m’admira molt i penso: «Parlem-ne, celebrem-ho». Tu recordes que l’any 2020 ens pensàvem que ja no faríem res més a la vida. No és que siguem superherois, sinó que la societat té una potència i una veritat que si la posem al servei d’un programa de comèdia distesa, que podem treure històries molt xules. Ara em ve de gust. Sense desmerèixer als grans personatges que sempre hi són. 

–Quin col·laborador o entrevistat l’ha marcat més?
–És difícil de contestar. Al final he pactat amb mi mateix una resposta que és que, per a mi, Ricardo Darín és el convidat ideal i així ho corroboren els meus companys de professió, però no deixa de ser un fet simbòlic perquè jo realment estic molt agraït a tothom que ha vingut al meu programa. Quan veus que una persona agafa un taxi, es fa un trajecte de mitja hora, ve cansat a promocionar el seu treball... sempre s’ha de ser agraït a la vida. És clar que alguns brillen més que altres, però inclús el que és més estrany em dona televisió.

–Si el fessin escollir: Art o televisió? 
–No em pots fer escollir. Jo últimament faig una broma que és que pinto i dibuixo, mentre que la televisió em talla el dia. Estic molt agraït a aquesta última i a l’audiovisual en general, però cada vegada deixen més espai per a la pintura. És difícil, però si poses ganes ho pots fer.