María Campillo és una escriptora sense pells a la llengua a qui li agrada tocar temes tant incòmodes socialment com l’abús sexual o les relacions sentimentals que van més enllà de la parella tradicional. Ho va fer a La ciudad que me estremeció (Círculo Rojo, 2022) i ara torna per profunditzar en el rerefons de les relacions afectives (familiars, d’amistat, de parella) a Tiempo perdido (Círculo Rojo, 2023), una narració amb la mateixa protagonista, Maria, a qui acompanya en el seu camí per trobar-se a si mateixa. Aquesta tarda, Campillo presentarà la seva segona novel·la a la llibreria La Trenca (19.30 hores), una cita imprescindible per als amants de la prosa intimista, reflexiva i valenta.

–Dos llibres en dos anys, encara que en aquest no ha partit de zero, ja que continuem sabent més coses de María, la protagonista de La ciudad que me estremeció. 
–Sí, aquesta novel·la ve a complementar la primera. La protagonista torna a ser Maria, en aquest cas, per explicar una part de la seva vida que en la primera narració no vaig desenvolupar però que és fonamental per entendre la seva manera de fer i sentir.

–De què diria que va Tiempo perdido?
–És un llibre que parla de les relacions afectives, amb la parella, els amants, la família i els amics, i de com has de decidir a qui li dediques el teu temps i a qui no, amb independència del que la societat et diu que has de fer. Va de regirar-se respecte a això. Maria no té una família model i no vol passar per l’adreçador; tampoc s’enamora a la manera estàndard, ni vol assumir l’etiqueta que suposadament li toca per això; ella sent i estima com vol. La família i les parelles són una benedicció si tens la sort que siguin bones per a tu, però si no t’aporten res i ets infeliç, t’has d’alliberar.

–El concepte del temps està molt present; que el temps viscut, fins i tot de les experiències negatives, mai és perdut.
–Exacte, que els tempos ens els hem de marcar nosaltres mateixos; que el que per a alguns és una pèrdua de temps, per a d’altres no ho és, i paradoxalment és el que necessiten fer; que no hi ha una única manera de fer el camí, ni mitjançant els mateixos aprenentatges.

–Sembla una reivindicació quant al ritme vertiginós actual.
– A la novel·la ho dic. Des que naixem, cada edat t’exigeix que facis les coses quan la societat diu que toca, ja sigui aprendre a caminar, a parlar, a deixar de portar bolquer o utilitzar el xumet; els infants d’ara, als 4 anys han d’aprendre a tocar el violí, als 8 han de poder parlar anglès; als 18 han d’anar a la universitat, als 24, tenir parella, casar-se als 30, i tenir el primer fill als 32. I no ha de ser així. Hi ha altres realitats possibles, gent com jo que fem el nostre camí a un ritme diferent, sense complir sempre amb el que sembla marcat per la societat. A través de Maria reivindico que el que compta són les experiències de cadascú, i que al final tots arribem a llocs similars. Per això el temps no és perdut, perquè de tot es pot extreure un aprenentatge;  al final, a la maleta cadascú porta un munt de sentiments i emocions que t’ensenyen més que si haguessis fet el camí establert. Tanmateix, també hi ha una picada d’ull al fet que algunes persones sí que són temps perdut, i hem d’entendre que no val la pena insistir, perquè el temps és un tresor i hem de saber on i amb qui invertir-lo, encara que a vegades costi adonar-se’n.

–Maria es passa tota la novel·la fent eleccions, entre vida personal i professional, la parella i la família, arrossegant un sentiment de culpa que sembla inherent a les dones.
–Soc una dona de la meva època i he volgut transmetre que no sempre arribem a tot. A la vida, crec que has d’anteposar les teves prioritats per aconseguir la teva felicitat.

–No és un tòpic que les dones ens deixem portar per les emocions?
–No, encara que no crec que sigui res dolent, perquè com deia abans, cadascú té els seus tempos, encara que certament Maria té la constant sensació d’haver de renunciar a coses per poder fer unes altres, i això, que aixequi la mà la dona que no s’hi hagi trobat, ja sigui a causa de la maternitat, per la parella o la feina. Maria és el meu comodí per parlar no només de les meves vivències, sinó de llocs comuns. Poso el focus en coses molt quotidianes, tant, que no ens parem a pensar si aquesta normalitat pot ser d’una altra manera.

–Encara que això impliqui decantar-se per la família que un escull per sobre de la que ens ha tocat?
–A la tercera part de la novel·la parlo precisament d’aquest fet, quan Maria ha de tornar a un lloc on ha estat molt infeliç per saldar un deute amb el seu germà.

–A diferència d’altres novel·les on parlar de les emocions sembla ser un tret femení, a Tiempo perdido hi ha personatges masculins sense por a mostrar les seves fragilitats.
–Perquè jo crec que els sentiments no són una qüestió de gènere. Se’ns ha etiquetat a les dones com a més sensibles, però també podem ser racionals, com per exemple el personatge de Montaña, una dona que sap el que vol i no l’importa trepitjar a qui sigui per aconseguir-ho. Per contra, també hi ha molts homes jo en conec alguns que no tenen problemes per emocionar-se davant els altres.

–Sense fer un espòiler, podem dir que al final, Maria aconsegueix sentir-se a gust a la seva pell.
–És el seu viatge cap a la maduresa i crec que és un camí realista, possible. Troba el seu lloc, entre d’altres coses perquè aconsegueix posar nom a dures experiències que a la primera novel·la no sabia etiquetar, com és l’abús sexual que pateix a mans d’una parella i un professor, i aquest coneixement l’ajuda a alliberar-se. Les experiències traumàtiques, encara que intentem dur un vida rutinària, continuen vives per sota, i tard o d’hora han de sortir a la llum per poder tancar bé les ferides. I aquest viatge el fa en aquesta novel·la.

–Per què ha volgut tractar el tema de l’abús sexual?
–Perquè crec que és un tema del qual es parla molt poc malgrat la seva gravetat, tenint en compte que quan parles en confiança, et trobes amb moltes persones que han patit algun episodi de violència sexual que ha condicionat la seva vida íntima. Les dones no som un objecte sexual, i això que hauria d’estar claríssim no ho està perquè encara es prioritza el plaer masculí. Poso l’accent en aquests temes perquè ens passen.

–La història de Maria la dona per tancada o pot haver-hi una tercera part?
–No dono res per tancat perquè a María i a Bruno (els protagonistes) els considero part de la meva família i no me’n puc acomiadar. Tenen vida pròpia i jo ja sé com continuen les seves vides. De fet, ara estic escrivint una tercera novel·la amb María com a narradora. Encara que no giri al voltant d’ella, sí sabrem alguna cosa més sobre la seva història.

–Aquesta novel·la també és una autopublicació. Com ha anat?
–Molt positiva, però no he desistit d’intentar publicar amb una editorial de les tradicionals. Tinc la intenció de fer una única novel·la amb les dues històries, i estic posant les meves energies per donar-li sortida tant a Espanya com a Amèrica Llatina. De fet, ja he contactat amb una editorial, però encara estic a l’inici del camí.
D’atra banda, també m’encantaria publicar les novel·les en català amb alguna editorial del país.