Marta Aleix va néixer fa 38 anys a Andorra, i és la fundadora i directora del Santuari Cel Obert. Va estudiar Educació Social, un mòdul específic en muntanya i teràpies alternatives. Per la seva part, Pere Cadena va néixer a Cassovall fa 51 anys, treballa de maquinista entre setmana i els caps de setmana entrega tot el seu temps al santuari. Tots dos es defineixen com a amants dels animals, la terra i la natura.

–Com i quan sorgeix el projecte?
–Marta: El projecte es diu Santuari Cel Obert i neix a Bonastre, Tarragona, ara fa vuit anys. Sorgeix arran d’un desig constant per a voler aportar alguna cosa al món. L’amor als animals és un sentiment innat de moltes persones, i aquest era el meu cas. És també promogut pels meus pares, ja que a casa havíem tingut animals de tota mena. Suposo que la combinació de l’amor a la natura i als animals, juntament amb la preocupació de la pèrdua d’aquests a causa de les situacions climàtiques, em van empènyer de forma natural a crear un projecte d’aquests paràmetres. Cal destacar que tampoc era res nou. De fet, ja havia col·laborat en santuaris, protectores i refugis, i l’impacte que van generar en mi em va fer decidir crear el meu propi, amb la meva forma d’entendre la vida. 

Vaig aconseguir trobar un espai a Tarragona on hi he viscut durant cinc anys, i després vaig decidir tornar vora dels meus pares, on vaig trobar un lloc preciós, i allà és on vivim actualment i on ens vam conèixer amb el Pere.

–Quan parlem de santuari, de què ho fem exactament?
–Pere: Un santuari és un espai en el qual viuen, de forma permanent, animals domèstics o considerats de granja i que han estat rescatats de situacions molt dispars. La diferència dels santuaris amb alguns refugis, per a donar un exemple, és que els animals que viuen aquí, ho fan per a tota la vida. No hi ha opció d’adoptar-los ni acollir-los, però sí d’apadrinar-los.

–I pel que fa a la filosofia d’aquests?
–P: Doncs pot variar des de la defensa del veganisme, la proclamació de l’antiespecisme o la protecció dels animals en situacions esclavistes. No tots els santuaris defensem el mateix, però la majoria difonem el respecte als animals i promovem la conscienciació de les persones sobre que són éssers amb sentiments, sensibles i amb personalitat pròpia i que no han de ser explotats pels nostres beneficis i menys encara tractats de la forma en què ho fa gran part de la indústria. En aquest sentit, volem donar visibilitat al que hi ha darrere de cada individu i que per propi sentit comú, les persones se sensibilitzin.

–Quants animals hi tenen?
–M: Actualment en tenim 42. La nostra filosofia és pocs i molt ben atesos. Així, som molt exigents a l’hora d’aportar als animals les millors atencions, i això ens representa molt temps i diners.

–Amb quants van començar?
–M: El projecte es va iniciar amb tres animals adoptats: un cavall blanc, el Nevadet; un mastí, el Nepal; i una gata, la Thea. Actualment tenim cavalls, cabres, gossos, gats, ànecs, gallines, galls d’indis, una pintada i porquets. Més enllà de la quantitat o del tipus, el que més sorprèn les persones és la bona relació que tenen entre ells. Quan deixes als animals poder expressar-se lliurement, i se senten en seguretat, passen coses meravelloses.
 
–Quin és el seu objectiu com a santuari?
–P: Volem ser una mostra de com es poden tractar els animals, que les persones coneguin a cada un d’ells i s’enamorin dels éssers que són. Volem conscienciar sobre la importància de no comprar-los, o que s’informin a l’hora de consumir carn o productes d’origen animal, sobre la procedència i l’estat d’aquests, d’on viuen, com els han tractat, etc. També volem que la gent es relacioni amb els animals des del joc, des de la simpatia o la curiositat, no només per a saciar la nostra gana o els nostres interessos d’oci.

–En podrien posar un exemple?
–M: Moltes persones veuen les gallines com l’animal per excel·lència que fa ous, i quedarien ben sorpresos de veure que són animals territorials, que realitzen maternitat compartida, molt sociables i amb una curiositat insòlita. Les nostres dormen amb els porcs i els utilitzen de transport per a moure’s per la finca. És molt graciós [riu]. Un altre exemple, tenir una relació de peu a terra amb els cavalls sorprèn força, aquí tothom ens demana si els muntem, i no. No estem en contra, sempre i quan sigui amb uns paràmetres que nosaltres tenim molt clars. Acompanyar-los a la nostra alçada, observar-los, caminar amb ells, acariciar-los també crea uns vincles molt forts i diferents dels que estem acostumats; i el resultat queda reflectit quan passes una estona amb ells i veus com d’equilibrats i feliços estan.

–Quin és el dia a dia a Cel Obert?
–P: Tenir animals és igual a feina. Si a més li sumes que netegem boscos i recuperem camps abandonats perquè els cavalls gaudeixin de les pastures, doncs encara n’hi ha més. Però és tan gratificant veure el resultat, que encara que passis mesos netejant un espai, només veure’ls arribar i saltar d’alegria ja et compensa.
 
–Com es gestiona econòmicament?
–M: Com hem esmentat anteriorment, mantenir un santuari, i més al nivell que nosaltres volem, representa moltes despeses. Actualment tenim mecenes que ens donen un gran suport econòmic, també grans persones que han apadrinat, i altres que han fet aportacions simbòliques i de gran ajuda.

–Les administracions hi prenen part, potser amb una subvenció?
–M: No en solem demanar per dos motius. El primer, perquè no ens les donen, i el segon, perquè hem volgut que siguin les persones a títol personal les que es conscienciïn del que fem i puguin aportar un gra de sorra al nostre o a qualsevol projecte que els sembli coherent amb les seves creences. El que sí fem i demanem normalment és que abans de realitzar qualsevol donatiu, les persones vinguin a veure el que fem aquí.

–Quanta gent forma part del santuari?
–M: Sempre parlem en plural quan parlem del santuari, ja que tot el que s’ha fet aquí ha estat gràcies a totes i cada una de les persones que han passat per Cel Obert. Actualment som tres al capdavant del projecte, l’Hèctor, l’Eugenia, la treballadora forestal que ens ajuda amb tot, i jo. A més, hi ha les persones que en l’actualitat ens ajuden de forma incondicional com el Pere, l’Agustí, el Jordi, el Joan Carles, el Patric, etc. Som una família humana, igual que la que s’ha creat amb els animals.
 
–És una feina satisfactòria i que els apassiona, però imagino que no tot deu ser bo. Quines carències tenen o amb quins problemes se solen trobar?
–P: La feina és preciosa i gratificant. Tot i això, en el quotidià vivim amb una preocupació constant pel benestar dels animals. L’actual crisi de l’aigua també ens genera incertesa per a ells. En afegit, l’administració tampoc ho posa fàcil, a l’hora de legalitzar els nostres projectes, som considerats ramaders, ja que els santuaris encara no tenen un espai per a nosaltres, però a l’hora de demanar ajudes, deixem de ser-ho. És bastant frustrant. Per sort hi ha entitats que ens donen suport perquè siguem més visibles.

–Quins són els criteris per a poder rescatar un animal?
–M: El fet que siguem una associació d’animals a vegades porta a confusió, i és que moltes persones pensen que ens dediquem a adoptar o a acollir de forma puntual, i no és així, nosaltres els rescatem. De fet, tenim un grup de WhatsApp, amb unes associacions referents de Catalunya, on vàrem definir uns criteris molt específics, justament, per a conscienciar a la població que no som les escombriaires de les seves irresponsabilitats i quedi molt definida la nostra tasca.

–Per exemple?
–P: No agafar cavalls de criadors o tractants, en cas de privats, demanar algun tipus d’implicació, com pot ser pagar la castració, o temporalment el pupil·latge. També vam definir un nombre màxim d’animals, cada santuari o associació sap el seu, per a continuar donant un servei de qualitat als que ja es troben amb nosaltres. Si no podem atendre un cas, en fem difusió i ajudem que els animals trobin una llar. Per desgràcia no ens podem fer càrrec de tots els que desitjaríem.
 
–Alguna frase a compartir?
–M: Una vegada en vaig llegir una que la tinc gravada a foc que diu així: «Ningú pot estimar el que no coneix». Per a mi, mostrar el nostre projecte és donar l’oportunitat a altres a conèixer el que encara no han vist dels animals, i els puguin acabar estimant, igual o més del que ho fem nosaltres.