Nascut a Andorra fa 49 anys, David Ramon és un regatista aficionat a la nàutica des de petit. Va participar juntament amb el seu germà Òscar als Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona, i l’any 1996 a Atlanta. Després d’una aturada de més de 20 anys de la competició, a l’hivernpassat va tornar per a fer-ho a la Winter Series, i fa menys d’un mes al Trofeu Compte de Godó.
 
–Com va ser el seu acostament a la nàutica?
–Va començar quan tenia 7 anys. Passàvem els estius amb la família a Mallorca, ens van apuntar a un curs de vela i a partir d’aquí la cosa va començar a rodar. 

–A Andorra no hi ha gaire tradició... no és un esport gaire arrelat.
–És difícil. Ser un petit país que no té mar ho dificulta una mica més, i s’han de donar circumstàncies com que algun andorrà s’enganxi algun estiu a fer un curs de vela o un organitzat per la Federació Andorrana de Vela, i iniciar-se a partir d’aquí. Cal també comptar amb l’esforç dels pares, ja que han de posar molt de la seva part per a fer-ho realitat, perquè no és fàcil baixar cada cap de setmana i navegar.

–Ha notat una evolució?
–A nivell general, molt. Abans era més amateur i ara s’ha professionalitzat. La gent que està davant, en totes les classes, viuen només d’això. I per a aconseguir-ho has de dedicar molts recursos, aconseguir patrocinadors, material, moltes hores... Això, amb les característiques del nostre país, és molt complicat.

–Com veu la vela a Andorra?
–Va sortint gent bona, però com he mencionat, és complicat. Al final, tampoc és un esport molt barat, en el sentit de comprar veles cada cert temps, material, etc. Llavors, en no ser un dels principals esports del país, tampoc té un suport important per part de les institucions públiques. La federació ha fet i continua fent una tasca molt gran amb els recursos dels quals disposa, però la realitat és la que és. 

–Deixant de banda que és un territori de muntanya, què li falta al Principat per a tenir un creixement en aquest esport?
–És com qualsevol altre, necessita recursos i temps. A més, el problema a Andorra és que no hi ha instal·lacions per a entrenar. I tot i que hi hagués més recursos públics, que entenc que s’han de derivar als esports que puguin ser més prioritaris, és un conjunt de coses. Naturalment es necessita gent jove amb moltes ganes de tirar endavant, i d’això sempre en surt, i sobretot recursos i temps: entrenadors, material, entre tota la resta, i això no és fàcil d’aconseguir.

–Va tornar a la competició a l’hivern. Quina valoració en fa després de tants anys?
–Amb moltes ganes. És un esport molt maco i ho hem fet en classe J70 amb monotips, potser la més propera al que havíem navegat sempre, la 470. 

–En què es caracteritza?
–Que es fa en temps real, i és el vaixell més àgil i el més proper al que es diu vela lleugera, per això ens agrada tant. A més, hi ha molta competitivitat però a la vegada molt bon ambient. Per altra banda, és també una classe molt complicada, on la majoria d’equips són professionals i el nivell és molt alt, fins al punt d’haver-hi gent que han trigat anys en començar a tenir resultats. 

–Fa menys d’un mes va participar en el Trofeu Compte de Godó de Vela. Quin balanç en fa?
–Era el 50è aniversari de la prova i previ a la Copa Amèrica que se celebrarà a Barcelona l’any vinent, així que especial en aquest sentit. Va venir molta gent i érem conscients que era molt complicat, a més, encara no tenim vaixell propi i en necessitem per a fer hores d’entrenament. En algunes de les proves vam estar en posicions bastant bones, però després és complicat mantenir-se. Al final contents d’haver pogut fer totes les palestres i vam poder competir amb gent realment bona en una classe que encara no coneixem prou.