Silvia del Rincón va néixer a Sant Sebastià l’any 1971. Des de ben petita va començar a practicar esquí, i la seva passió va anar a més, igual que el seu nivell. Va arribar a ser esquiadora professional, fins i tot va participar en els Jocs Olímpics d’Albertville i en dos Campionats del Món. Des del 2001 resideix al Principat i actualment continua lligada, com a aficionada, al món de l’esquí i de l’esport en general.
 
–D’on neix, i per què, l’afició per l’esquí?
–Neix gràcies als meus pares. Ells no eren esquiadors, però vam començar junts, també amb els meus dos germans. Al meu pare li encantava, van comprar un apartament i cada cap de setmana i per vacances ens desplaçàvem al Pirineu Aragonès per a esquiar.

–Quan comença a practicar-ne i per què alpí?
–A l’edat de quatre anys els meus pares em van apuntar als típics cursets de cap de setmana a l’estació de Formigal. Després ja vaig passar al club, que estava més enfocat en la competició. Des del principi em va encantar i no fallava ni un sol cap de setmana.

–Algun aspecte d’aquest esport la va enganxar a ell, quin o quins van ser?
–No li sabria dir quin va ser el motiu, potser la sensació de llibertat a la muntanya, la velocitat, el lliscament, l’esport a l’aire lliure... No sabria explicar molt bé el perquè, però és la meva passió i ho ha sigut durant tota la meva infància, adolescència i ho continua sent ara.

–Va arribar a competir a molt alt nivell, fins i tot als Jocs Olímpics d’Albertville l’any 1992. Quin record en té?
–És molt fort. A més a més, vaig estar en dos Campionats del Món, però cert és que les Olimpíades és un esdeveniment inoblidable, una recompensa a tots els anys de treball, d’esforç i dedicació. També d’estar separat de la teva família, perquè és un esport que en determinats moments de l’any has de desplaçar-te per a poder practicar-lo.

–Va ser un somni fet realitat?
–Sí! Al final, crec que tot esportista aspira a arribar a uns Jocs Olímpics i molt més, però jo em vaig quedar allà amb molt bones sensacions. No tenia pressió, ja que, sincerament, tampoc estava en posició de guanyar una medalla olímpica, així que ho vaig gaudir al màxim i crec que vaig fer una molt bona participació. Cada un, també, és conscient de les seves limitacions, i jo sempre m’he marcat objectius assolibles, que és bàsic per a no tenir grans frustracions.

–A nivell general, li agradaria tornar a competir?
–Crec que quan s’és competitiu, se n’és sempre, i no solament en l’esport. Al cap i a la fi, és una actitud que l’extrapoles en tots els sentits i moments de la vida. En el sentit de tornar a competir en l’esport, ja no tinc aquesta necessitat, ho vaig fer durant molts anys, però soc una dona molt competitiva i crec que m’ha ajudat en molts moments difícils de la vida, que n’hi ha...

–Ara es troba a Andorra, quan va arribar i per què?
–Vaig arribar al setembre de l’any 2001. A la meva parella de llavors li van oferir feina, i una mica el típic, vens a provar uns anys i mira, ja van cap als 22. I estic encantada d’haver pres aquella decisió en el seu dia.
 
–Continua lligada al món de l’esquí o l’esport?
–Continuo lligada al món de l’esquí, però com a aficionada. És la meva passió, els meus dos fills esquien i no puc concebre la meva vida sense l’esquí. A part, vivim en un país que és un privilegi i un paradís per als esports. I per a mi, aquest és una rutina més, tampoc concebo la meva vida sense ell, és salut i mentre el cos aguanti en continuaré fent. A l’hivern, el meu hobby preferit és l’esquí de muntanya, i a l’estiu, bicicleta de carretera i muntanya.