Ingrid Rosell va néixer a Andorra fa quasi 35 anys. Apassionada per l’art, va treballar durant uns quatre anys en un estudi de tatuatge fins que fa poc més d’un any va decidir obrir el seu propi, La Bruixeta Tattoo. 
 
–Per què decideix obrir l’estudi?
–Abans vaig treballar durant uns quatre anys a un altre, però sempre havia volgut tenir el meu espai. No només per a poder tatuar, sinó per a exposar tot el que he estat fent i faig actualment. Així va sorgir fa poc més d’un any La Bruixeta Tattoo. 

–On es troba?
–Al costat de la Font dels Cóms, a Sant Julià de Lòria, en un petit carrer del nucli antic pròxim a l’Església Sant Julià i Sant Germà.

–Fa més coses a part de ser tatuadora.
–Exacte, soc professora a l’Escola d’Art de la parròquia laurediana, on ensenyo de tot. A part, m’agrada molt dibuixar, pintar, fer ceràmica, manualitats, entre altres coses.

–Tornant a La Bruixeta Tattoo, quins estils fa?
–Andorra és petitet i faig una mica de tot. Però a nivell personal m’agrada el new i old school, neotradi, i sobretot color. El que no m’apassiona tant són els tatuatges petits i el realisme, la resta ho accepto bastant [riu].

–Té alguna mena de ritual abans de tatuar?
–Doncs no. Simplement intento tenir-ho sempre tot preparat abans que arribi el client.

–Quin va ser el primer tatuatge que va fer, i com va viure l’experiència?
–A casa d’un amic deu fer uns 10 anys, i estava molt nerviosa perquè no em volia equivocar. Va ser una calavera amb uns esquís creuats de fons i la mandíbula tapada. En el seu moment va sortir prou bé, però ara ho miro i dic, quina embolicada li vaig fer [riu].

–La responsabilitat que tenen és molt gran.
–I tant! Quan vaig començar, per exemple, em tremolaven les mans dels nervis, i la gent se sol tatuar coses molt importants. Amb tot, vas guanyant pràctica, aprens a conviure amb això i et vas equivocant menys.

–I quin és el tatuatge del qual més s’enrecorda?
–De bastants, sobretot d’ençà que vaig obrir. He trobat gent nova que els agraden els tatuatges a color i me’n recordo d’aquests, ja que no en solc fer gaires. De fet, estic ara amb un projecte de braç sencer que vaig començar fa poc i és una màniga oceànica estil new school plena de color. 

–Es negaria a fer-ne algun?
–Per principis i per ser un estil que no m’agrada. Per exemple, m’he negat a molts realismes, sobretot retrats.

–És fàcil ser tatuador?
–Depèn. N’hi ha molts que no han dibuixat mai, i agafen una imatge d’internet i la calquen. Alguns inclús utilitzen el PhotoShop. Jo no en sé, i el que faig és dibuixar amb el Procreate de l’iPad tots els dissenys des de zero. 

–A banda de saber dibuixar, però, cal una preparació acadèmica?
–Necessites el curs d’higienicosanitari, que és obligatori. Després et pots treure algun de tatuador, però no és necessari.

–En el seu cas, el més important potser és saber dibuixar, però en el món del tatuatge en general, és així?
–Diferencio entre dos tatuadors, el més artesà, que per dir-ho d’alguna manera, no sap dibuixar, i després hi ha l’artista, que intenta que tots els seus dissenys siguin diferents i fets des de zero. Per a mi el tatuatge va tirant a l’art, és una tècnica més.

–Creu que encara hi ha estigmes o prejudicis amb les persones tatuades?
–Avui en dia ja no tant, però encara n’hi ha algun que altre. Principalment si vas tatuat a les zones més visibles. Cada vegada està més acceptat, però en la societat potser falta una mica de cultura del tatuatge.