La Cristina Villasevil va néixer a Andorra fa poc més de 23 anys. Des de petita va començar a sentir passió per la salut, i posteriorment va cursar Infermeria a la Universitat d’Andorra (UdA). Actualment, treballa en un centre de dia de la Creu Roja i estudia un Màster en Malalt Crític i Emergències.
 
–12 de maig, dia mundial de la infermeria. Què suposa per a vostè?
–Poder ajudar a la gent, estar al costat de les famílies, de les persones, i poder-les cuidar en tots els seus àmbits i en diferents etapes vitals de la vida.

–Per què va decidir estudiar infermeria?
–Doncs des de petita sempre estava demanant joguines molt relacionades amb la sanitat, però tampoc sense saber ben bé el què. No va ser fins a batxillerat, quan vam anar al Saló de l’Ensenyament, que entre les diferents opcions em va cridar molt l’atenció. Arran d’això, just després vaig fer un curs de socorrisme perquè al final el que és la realitat del que t’imagines és molt diferent, i així sabia si era més aprensiva o si tenia la capacitat de tractar amb persones, per exemple, i em va agradar. Llavors vaig decidir que infermeria era el meu.

–Ho va fer a l’UdA. Quina valoració en fa?
–En general estic molt satisfeta perquè és una universitat petita, i en haver-hi pocs alumnes els docents poden estar més a l’abast. Pel que fa al temari, a raó de durar tres anys, és bastant dens, així que la capacitat d’organització l’adquireixes allà (riu). A més, la teoria que proporciona no té gaire diferència que a la resta d’Espanya, i també ofereix fer pràctiques al Principat i després sortir fora, donant-te una doble visió i permetent-te comparar amb fora del territori, conèixer altres centres, etc. T’enriqueix molt. L’únic hàndicap que hi he trobat és la documentació. És a dir, per anar a treballar a França no hi ha cap problema, però per fer-ho a Espanya el procés d’homologació és molt lent. Personalment, fa un any que vaig presentar els documents i encara estic a l’espera.

–Ara continua formant-se, ja que està cursant un màster.
–Exacte. Des de l’octubre faig un Màster en Malalt Crític i Emergències a la Universitat de Barcelona (UB) juntament amb la Universitat Autònoma de Madrid (UAM). Està relacionat amb el maneig del pacient inestable que ens podem trobar tant a l’UCI, a urgències o al carrer.

–Amb quina finalitat?
–El que més em crida l’atenció és l’atenció extrahospitalària, és a dir, al carrer amb un pacient que necessita atenció immediata. També la intrahospitalària, quan reps el pacient des del carrer que ja ha tingut una primera intervenció. L’UCI també em crida molt l’atenció i penso que amb la formació rebuda podré proporcionar una millor qualitat assistencial.

–Ho compagina amb la feina.
–Sí, treballo al Cencra des de fa quasi dos anys i soc infermera referent dels centres de dia de la Creu Roja.

–Vostè que ho viu des de dintre, creu que la situació de la infermeria al país és correcta?
–En ser una població petita, és cert que estem a l’abast de tothom. Al final anem tots amb el mateix objectiu en ment, que és tenir cura de les persones. Per contra, trobo a faltar que algunes de les especialitzacions d’infermeria no estiguin reconegudes com a tal i que s’han d’actualitzar les actuacions infermeres.

–Per exemple?
–Comparat amb Catalunya, trobo a faltar que la figura d’infermeria tingui una mica més d’autonomia en segons quines decisions que, al final, o estan sota protocols escrits o sota guies que t’atorguen actuar, però que no permeten fer res per conviccions pròpies sinó perquè està descrit segons evidència científica. Celebrem una diada i la nostra professió és reconeguda, però hi ha molts casos on depenem, per exemple, de la figura del facultatiu mèdic.