Samantha Hudson és cantant, actriu, performer i artista. Una persona que deixa empremta per allà on passa, a més de ser la veu jove més potent del panorama actual sobre la representació i l’activisme queer. El pròxim diumenge 14 de maig arriba al Centre de Congressos d’Andorra la Vella per a participar en la xerrada «El cinema queer i les seves representacions», la qual s’emmarca dins del Festival Ull Nu i on es parlarà sobre les representacions de la comunitat LGBTQ en l’audiovisual i la necessitat de l’art com a mecanisme per a lluitar contra l’opressió imperant. 

–És considerada com la «gran icona de la generació Z». Realment se sent així?
–Jo em considero molt icònica la veritat, però no sé si això té algun tipus d’impacte real en el meu entorn. És cert que el públic m’estima molt, però imagina’t tenir un públic que fos tot el contrari, seria un fracàs estrepitós a la meva carrera. Sempre dic que per a mi la meva generació és més referent del que jo soc per a ells, perquè al final si el que jo dic o les coses que faig calen d’alguna manera en aquesta nova onada de joves que ve per davant no és perquè jo sigui excepcional, sinó que és perquè per sort o per desgràcia a mi se’m dona un altaveu que la majoria de gent no té. I jo aquest altaveu el decideixo utilitzar de la millor manera possible, perquè si estem aquí què menys que aprofitar-ho. També he de dir que em molesta una mica que diguin el terme «icona generacional de la generació Z», perquè jo crec que el meu públic objectiu són totes les mares i àvies que estan a les sis de la tarda veient la televisió. I si precisament soc alguna cosa, és una persona que cau genial a totes les mares del país. Llavors, un referent de la generació Z? Doncs si ho ha dit un periodista jo no soc ningú per a desmentir-ho, però matisaria dient que soc més una icona intergeneracional. 

–Els seus discursos sobre els paradigmes del gènere, el sexe i la llibertat d’expressió han traspassat les xarxes i han arribat inclús a protagonitzar tertúlies polítiques. Passa factura mostrar-se d’una manera tan clara davant la societat? 
–D’alguna manera suposo que sí que t’exposes. La repercussió també pot venir d’algun canvi de govern, amb algun partit que no combregui amb els interessos o ideals que jo promulgo. Jo no negaré que això tingui un impacte, però, en qualsevol cas, si jo estic on estic ara és per ser fidel a mi mateixa i  no callar-me res. Per tant, si de sobte canviés la meva estratègia m’acabaria convertint en una nècia i això és una posició que no estic disposada a assumir. 

–Fins a quin punt està preparat el públic per a tenir entre les seves files a veus dissidents com la seva?  
–Això és un fet que atemoreix un munt als mitjans generalistes i a la gent que s'encarrega de programar contingut. Jo crec que hem d’acabar amb l’actitud condescendent que tracta al públic generalista com autèntics borrecs o persones fetes a l’antiga. No hi ha res més modern que una senyora com Samantha Hudson i el públic generalista que encara no la coneix està més preparat per a assumir tant les coses que dic com la meva estètica o la totalitat del meu ser. Moltes vegades a mi, a les meves companyes o a la gent que se les situa com a personatges dissidents se’ns condemna com si fóssim monstres o anéssim a atemorir a la gent pel sol fet de ser massa polèmiques i controvertides. Hi ha moltes controvèrsies pitjors que veure a Samantha Hudson en prime time o participant en un concurs de televisió, però la gent no se les pren amb el mateix rigor o manera. El món està molt preparat per a gent com jo i necessita també que hi hagi una renovació, que s’aposti per perfils diferents i es vegi realment una diversitat. No una diversitat impostada com la que ens volen fer creure, sinó una diversitat tangible que està al carrer i en la realitat de totes les cases i racons d’Espanya, que és el país on jo visc i del qual parlo.

–Es podria dir que, d’alguna manera, la seva carrera va començar l’any 2015 amb la publicació del polèmic videoclip on denunciava les vexacions i abusos per part de l’Església cap al col·lectiu LGBTQ. Vuit anys després, quina és la seva visió de tot allò? Va ser justificat l’impacte mediàtic que va suposar?
–Suposo que tot té una justificació i una explicació, però per descomptat que això no ha de servir d’excusa. Quan es parla d’aquest tema també entra un factor de recriminació, on a mi se m’acusa de ser la causant de tota la polèmica, com si jo l’hagués buscat. A mi se’m va plantejar un treball de batxillerat i jo vaig complir amb els requisits acadèmics que em sol·licitaven: fer un videoclip, amb uns plans concrets, una temàtica lliure... per tant, jo vaig complir amb tot i no vaig infringir cap norma. A part, jo estava exercint el dret a la llibertat d’expressió, així que ni vaig delinquir ni vaig ser una espècie de terrorista com ho van plantejar en el seu moment. Blasfèmia? Doncs què vols que et digui, parlar de blasfèmia en els temps que corren em sembla una descaradura. Resulta curiós com sempre es posa el focus i es presta atenció a la persona que subverteix o que transgredeix, però mai es parla de l’altre costat. Sempre em pregunten què té Samantha Hudson per a fer enfadar a la societat, però el que jo els pregunto és què té la societat per a fer-me enfadar a mi. Allà és on crec que cal posar realment el focus. Com et dic, jo no vaig buscar aquella polèmica, sinó que va ser l’Església catòlica, el defensor del menor i tots els partits de dretes i ultradretes que van iniciar una campanya tremendament injusta, atacant a un menor d’edat i dient autèntiques barbaritats a tots els mitjans de comunicació.

–Avui dia encara la continua perseguint aquesta polèmica?
– Més que perseguir-me et diria que jo presumeixo d’ella, ja que realment és una història molt bona. A vegades li preguntes a un artista quin és el seu origen o d’on ve el seu nom i el que reps són històries mediocres i anodines. Jo tinc la sort i el privilegi que la meva trajectòria vital i el moment en què va començar la meva carrera musical és una història digna d’una pel·lícula, per tant estic tremendament orgullosa dels meus orígens i continuo defensant la mateixa postura que llavors, malgrat que jo mai he criticat a la gent que tingui una espiritualitat concreta. La meva crítica i denúncia anava dirigida cap a una institució consolidada.

–Des de llavors la seva carrera no ha deixat de créixer i acumula premis com l’Arco iris del Ministeri d’Igualtat d'Espanya, un Ídol a Millor creadora de contingut, un premi ODA a Persona de l’Any... Aclapara tant reconeixement?
–Contra tot pronòstic jo soc una persona molt sensata i és una decisió molt premeditada ser tan espontània. Jo no dono puntada sense fil i suposo que això és el que em fa estar més preparada per a estar en el focus mediàtic. Ja són molts anys, moltes polèmiques... tot això et fa guanyar taules, però et diria que les tinc inclús d’abans que comencés a ser Samantha Hudson, quan jo sabia que el que estava fent no tenia absolutament res de dolent ni negatiu i tampoc era un motiu per a aguantar i tolerar tots els desqualificatius als que vaig ser sotmesa. Suposo que el primer pas és estar molt convençuda del que ets, del que fas i a qui et dirigeixes, i això és possiblement el que a mi m’ha servit com a escut per a fer front al dia a dia, amb tots els disgustos que això implica.

–Durant aquest mes presentarà el seu nou EP, AOVE, tant en format digital com físic. Què ens pot explicar d’ell? 
–La música és el fil que uneix tota la meva trajectòria i també el meu principal manteniment econòmic. Jo de moment no tinc pensat jubilar-me als meus 23 anys, així que davant la possibilitat de continuar exercint la meva funció com a cantant se’m va ocórrer fer un EP, que és un format que està molt a l’ordre del dia. AOVE el conformen quatre cançons, repletes de sons electritzants, ritmes màquina i moltes referències a la cultura rave, a la dècada dels 90 i a la Ruta del Bakalao. És com una seqüència musical molt dinàmica, amb timbres molt frenètics i molt bumping. És el meu treball més ambiciós i professional fins la data i ofereix una Samantha Hudson renovada i més electrònica que mai.

–Per què va decidir centrar-se en aquest nou concepte? 
–Jo crec que és el resultat de les meves experiències vitals al llarg d’aquest any i dels últims mesos, on he pogut presenciar a Madrid, la ciutat on jo visc, l’obertura d’un nou club o noves festes underground. Les meves amigues i jo presumim de gaudir tremendament de les festes i aquest any he anat molt a les festes als pàrquings, als polígons i amb tots aquests sons tant màquines que estan tornant a viure una segona vida. Sense anar més enllà, artistes com Aitana estan en la seva època més «ravera» i electrònica.

–Ara arriba a Andorra amb la conferència «El cinema queer i les seves representacions». Què pot esperar el públic d’aquesta xerrada? 
–Et puc donar alguna pista, però jo és el que dic sempre. Si el públic creu que veurà a una Samantha divertida doncs potser els dono una més trista, i viceversa. En definitiva, el que veuran és una Samantha Hudson al 100%, parlant de cinema queer i sent jo mateixa, que és l’únic que tinc per a oferir i el més assequible per al públic.

–Creu que hi ha realment una representació justa de la comunitat LGBTQ a l’audiovisual?
–L’audiovisual és un terreny molt ampli i hi ha ocasions en què les coses es fan bé i d’altres que no. Jo estic a favor de la inclusió i que almenys la gent que s’encarrega de realitzar un càsting o d’aconseguir l’equip que conforma la figuració i els extres es preocupin en què hi hagi un elenc el més divers possible, ja que això comporta una diversitat palpable a la gran pantalla malgrat que alguns ho vulguin titllar d’inclusió forçosa. Crec que anem per un bon camí, però falta més gent dissident al capdavant: que escriguin guions, que siguin directors o directores... Moltes vegades es cau en una referència a un fet que potser no has tocat de prop i s’acaba convertint en una picada d’ullet que pot sortir malament, llavors el millor que es pot fer és deixar a la gent que expliqui les seves pròpies històries i oferir-los les oportunitats i els recursos per a fer-ho. 

–Hi ha realment alguna manera de poder fer front a l’opressió que sembla imperar a la nostra societat? 
–No tinc la fórmula exacta, però suposo que l’única manera és continuar alçant la veu, criticant les coses que no ens agraden i intentant oferir des dels altaveus que se’ns concedeix una visió tan àmplia com sigui possible. A mi em semblen molt bé tots els debats que sorgeixen a les xarxes socials o les controvèrsies que es generen quan una persona racialitzada protagonitzarà el remake d’alguna pel·lícula de Disney. Aquest tipus de debats enriqueixen el discurs i posen sobre la taula qüestions molt importants que, malgrat tot, no hauríem d’estar abordant en ple 2023.

–Més enllà de tots els projectes professionals en què es troba ara mateix, què serà el pròxim? Fins on vol arribar Samantha Hudson?  
–De moment tenim aquesta gira en què presentarem AOVE, el qual estrenarem el pròxim 19 de maig en l’Ochoymedio Club de Madrid i, seguidament, amb un espectacle molt especial al Festival Sónar de Barcelona, la nit del 17 de juny. També continuarem girant amb l’espectacle anterior i a més hem afegit a la nostra oferta un espectacle a piano que vam estrenar el cap de setmana passat a Avilés. Són tres propostes musicals molt diferents entre elles, però de moment vull centrar-me especialment en l’EP d’AOVE. Després de l’estiu ja veurem si trec alguna versió deluxe, alguna reedició afegint algun tema... les possibilitats són infinites quan es tracta d’una noia tan ambiciosa com jo.

–Com és Samantha Hudson una vegada baixa de l’escenari o s’apaguen les càmeres? 
–Penso que al final la vida és un teatre i tots estem exercint un o dos papers, ja que la personalitat és un guió subjecte a canvis. L’únic que jo tinc de diferent a quan actuo o estic en un programa de televisió és que fa temps que vaig decidir convertir-me en l’escriptora dels meus propis guions. Totes elles són igual de reals o igual de falses, però no crec que existeixi una diferència entre l’autèntic i la pantomima. Establir una línia entre la persona i el personatge és absurd, o potser quan tu estàs a un aniversari i a un funeral et comportes igual? L’ésser humà és polièdric i haver d’aferrar-te a una d’aquestes facetes o cares com la versió més autèntica de tu mateix em sembla molt restrictiu. Jo ja estic molt cansada en el meu dia a dia i no em ve de gust posar-me aquest tipus de restriccions, sincerament.