–Què li sembla que la CASS demani que la psicologia entri com a servei sanitari públic a partir d’agost? 
–Ho trobo genial, perquè és molt necessari donat que la gran majoria de persones no es pot pagar un psicòleg. Aleshores, el fet que la CASS ho subvencioni donarà com a resultat que la gent hi pugui anar i en contrapartida, no es receptaran tants medicaments psicotròpics perquè la gent podrà tractar-se els problemes mentals amb teràpia. 
És a dir, la CASS s’estalviarà molts diners en aquests medicaments.

–Per què creu que és necessari que passi? 
–Sí, per dos motius, un perquè la CASS s’estalviarà molts diners en els medicaments psicotròpics, i el segon perquè una societat amb gent sana mentalment és una societat feliç i conseqüentment, és més productiva.

–Per què fins ara no s’ha inclòs la salut mental a la cartera de serveis públics?
–Primerament perquè en cap país del món es fa, és a dir, serem pioners en aquesta prestació. Serem el primer i únic país del món on el psicòleg privat està cobert per la seguretat social. Segon, perquè l’assegurança social, la CASS, es regeix per la ciència pel que fa a subvencionar prestacions econòmiques. Malauradament, encara que la psicologia sigui una ciència, la majoria dels problemes que tracta són de caràcter subjectiu, tot i que segueix el mètode científic per a diagnosticar-los.

–En què afecta que la CASS ho demani en el sector de la psicologia? 
–Afecta la seva imatge, l’està potenciant positivament, donat que està demostrant la seva faceta més humana. 
Demostra que no només mira pels diners dels ciutadans, sinó, també per la seva salut mental. A més, amb aquesta acció està demostrant que és proactiva i s’anticipa als problemes futurs perquè algú malalt mentalment és una bomba de rellotgeria, i pot acabant fer-se mal ell mateix en qualsevol moment.

–Creu que cada vegada més la societat està conscienciada de la importància de la salut mental? 
–Sí, i per això mateix la CASS està fent una gran tasca subvencionant el psicòleg. Està demostrant que escolta i observa la societat, els seus neguits i les seves pors.

–Una vegada superada la pandèmia, van aflorar problemes psicològics sobretot entre els més joves. Per què creu que va ser així? 
–Aquí s’ha de fer una observació meticulosa perquè encara que se’n parli dels joves, la realitat és que és pitjor en els adults. Només que aquests s’automediquen, van al seu metge referent i ell els recepta antidepressius o ansiolítics (per activar-se, calmar-se o per a dormir). 
Aleshores, com he dit abans, la CASS ha de pagar una part, i si aquestes persones tinguessin la possibilitat econòmica d’anar al psicòleg, no haurien de prendre la medicació perquè aprendrien noves eines cognitives per afrontar les seves pors.

– Els joves han superat aquestes pors?
–Referent a les pors dels joves, jo no diria que són pors, sinó més aviat angoixa, i aquesta ve pel consum de les drogues legals com l’alcohol i tabac; tot i això, també consumeixen de les il·legals. Les primeres són més habituals i en més quantitat perquè són barates, de lliure accés, i donen sensació de llibertat, de ser adults.

–Quins són els problemes psicològics més vigents en la societat?
– Bàsicament, són dos: l’ansietat i la depressió. Són molt perjudicials donat que alteren completament la conducta. El comportament es trastorna i deixa de ser productiu en tots els àmbits de la vida: parella sentimental, fills, treball, oci, etc.
La persona perd la seva essència i es transforma en algú diferent i el resultat es reflecteix socialment: més separacions sentimentals, fracàs escolar, augment del consum de medicaments psicotròpics i d’alcohol.
Aixi doncs, situacions quotidianes, però mal gestionades emocionalment donen com a resultat l’ansietat i/o la depressió. Aleshores, a partir d’aquí la persona i malauradament, la societat,  ja que aquesta és la suma total de les persones, pot esdevenir en un país trastocat mentalment o pel contrari, en un país productiu perquè els seus ciutadans estan bé mentalment.

–Quins símptomes són els de l’ansietat? 
– Nerviosisme, dificultat per a respirar, mal de cap, de panxa, ganes de vomitar, lapsus de memòria, atacs d’ira i altres més.

–I els de la depressió?
– El que defineix la malaltia com a tal és l’apatia. La persona deixa de gaudir de les coses que li generaven plaer, com per exemple anar al cine, teatre, fer esport, fer la compra, quedar amb els amics per xerrar o fer un beure. Quan la persona comença a perdre l’entusiasme del seu dia a dia, és un símptoma  que està entrant en depressió.

–Si parlem de joves, en quin paper queden TCA com l’anorèxia i la bulímia? 
– Malauradament, els joves es veuen influenciats per les imatges corporals dels famosos i no tenen en compte l’esforç físic i mental que fan per aconseguir aquesta figura. Han de dedicar moltes hores a l’esport i a vigilar la seva alimentació. No són conscients que el cos prim o musculat és sinònim de dedicació, constància i determinació. 
Els joves no esportistes (sedentaris) es pensen que deixar de menjar o vomitar és el camí a seguir, però a banda d’això, també estaríem parlant del fet que no menjar o vomitar és una manera de calmar els nervis perquè dona sensació de control mental.
Quan tenim molta gana i superem aquesta fase el mateix organisme deixa de transmetre la sensació de fam i paral·lelament, quan vomitem segrega endorfines (opiaci natural) i entrem en un estat de calma. 
Per això mateix es diu addicció a no menjar i a vomitar, perquè són conductes plaents i com a tal poden ser addictives.

–Com han repercutit les xarxes socials a l’autoestima dels joves? 
– Quan els joves no tenen una ment crítica, és a dir, quan es creuen tot allò que veuen i escolten en les xarxes socials és desastrós perquè en un principi els genera ansietat i posteriorment, un declivi de l’autoestima. 
La seva autopercepció social queda esbiaixada donat que es comparen irrealment amb els altres. No tenen en compte Photoshop i que les fotos enganyen molt perquè segons l’angle pres la imatge canvia per complet. 
És a dir, les xarxes socials són un món paral·lel però fictici, i si l’utilitzem com a referència per a comparar-nos socialment pot convertir-se en el món real i degenerar en molts trastorns mentals.