Jordi Amblàs és un metge especialista en Geriatria. Treballa donant classes a la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic i també està al departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. El pròxim 27 d’abril participarà en la primera jornada de cures pal·liatives ‘Quan s’acosta el final del camí: donant suport des d’una mirada pal·liativa’. Aquest acte tindrà lloc al centre de congressos d’Andorra la Vella. 

–Expliqui’ns en què consistirà el taller de cures pal·liatives que impartirà a Andorra.
– La meva sessió, que serà la primera de la jornada, bàsicament servirà per a explicar tant a la població com a la resta de persones assistents, quina és la situació i els reptes de l’atenció pal·liativa: que pot oferir, quins objectius té i finalment, des de la perspectiva de les persones que poden escollir aquesta atenció pal·liativa, quina ha de ser la resposta de les nostres necessitats.
 
–Per què ha decidit participar-hi?
–Per diversos motius. En primer lloc, perquè és evident que totes les iniciatives que es facin arreu del món que tinguin per objectiu millorar l’atenció pal·liativa de les persones mereixen el recolzament. En aquest cas el meu suport, tant en el món acadèmic com a persona que es dedica a la planificació de l’atenció a aquestes persones en diferents locals de Catalunya.

–Què són exactament les cures pal·liatives? 
– Les cures pal·liatives són un enfocament que permet donar resposta a les necessitats de les persones quan tenen una situació de malaltia avançada. Han de permetre tenir resposta a les seves necessitats vinculades per exemple a aspectes físics com el control del dolor que és el que tothom té més al cap. Però, també a aspectes relacionats amb els valors i preferències d’aquestes persones. Veure com podem ajudar a fer que aquests últims programes de la pel·lícula de la seva vida es puguin viure amb els seus valors i preferències. Moltes vegades, antigament sí que hi havia una mirada de les cures pal·liatives molt dicotòmica, és a dir, els metges i els hospitals feien tot el possible per a curar i quan semblava que no hi havia res a fer començaven les cures pal·liatives i es retirava tot el tractament actiu. Avui dia les cures pal·liatives també s’ofereixen de forma més precoç a totes aquelles persones que inclús durant molts anys combinen fer tractament de base amb tractaments per a poder tenir més qualitat de vida. Per exemple, una persona que tingui un problema respiratori crònic i evolutiu, arribarà un moment de l’evolució d’aquesta malaltia que malgrat que no està clar que pugui morir en pocs dies o setmanes, aquesta persona té un ofec que no permet allò que li agrada més fer. Una persona que viu en un primer pis i allò que li agrada més fer és sortir al carrer a passejar el seu gos. Doncs en aquell moment per què no combinar el tractament amb dosis baixes de morfina, un fàrmac que té molt mala premsa, però que és molt útil en aquests casos per a ajudar a treure l’ofec. Aquesta persona amb la combinació dels dos tractaments pot tenir millor qualitat de vida.
 
–La xerrada que dirigirà vostè porta per títol ‘L’atenció pal·liativa en els nostres temps’. Això vol dir que ha canviat al llarg dels anys?
– I tant. Tradicionalment, les cures pal·liatives és una resposta que es donava a persones que estaven en els últims dies o setmanes de la seva vida. Habitualment vinculat a una malaltia oncològica, càncer. A més, aquestes cures pal·liatives es feien en unitats específiques que eren les unitats de cures pal·liatives. En el segle XXI i en la majoria dels països on s’han desenvolupat les cures pal·liatives. L’atenció pal·liativa ja no és només per a persones amb càncer, sinó també per a aquelles que tinguin qualsevol tipus de malaltia o condició crònica. Pot ser càncer, malaltia d’òrgan com la pulmonar o pot tenir a veure amb la demència avançada. La idea és poder identificar de forma precoç aquestes persones per tal de poder qualificar junts l’última etapa de la seva vida. La major part de les persones amb necessitats pal·liatives, per sort, viuen en els seus domicilis i, per tant, tots els serveis de salut han de saber donar resposta a les necessitats d’aquestes persones. Aproximadament hi ha un 1% de la població que es troba en una situació de final de vida. Aquestes persones es troben en l’últim any o parell d’anys de la pel·lícula de la seva vida. Es troben vivint en els seus domicilis o en una residència.

–Creu que hi ha molt desconeixement en aquest àmbit per part de la població? 
–Diria que és per diversos factors, però hi ha un component molt important de tabú social. La societat en què vivim actualment, viu d’esquena a la realitat, a la mort, a l’envelliment i a la pèrdua. D’alguna manera, tot això no facilita que posem en valor tot el que ens pot oferir l’atenció pal·liativa. Com diu l’Stop Murray «si vols viure bé, has d’estar preparat per a morir bé». Aquest és l’element rellevant que tractaré en la jornada que es farà aquí a Andorra. Aprendre a incorporar la mort com un element natural de la vida.
 
–Actualment, a què es dedica? 
–Ara mateix soc una mena d’home orquestra perquè faig unes quantes coses. La meva principal feina ara mateix és que estic al departament de Salut de la Generalitat de Catalunya treballant per a fer un programa d’atenció integrada entre l’àmbit del món social i sanitari. Això també té molt a veure amb les cures pal·liatives. Quan les persones ens fem gran i tenim necessitat d’atenció de salut i social, moltes vegades ens trobem que tal com està planificat el sistema de salut i social, no t’atenen de forma alineada i harmonitzada, sinó que són molt fragmentats. Ara mateix, Catalunya està apostant per l’atenció integrada que té molt a veure en ajudar a que la gent pugui envellir en el seu domicili, millorar l’atenció de les persones que viuen en residències, etc. Comparteixo això amb una feina més acadèmica a la Universitat de Vic tant a la Càtedra d’Unitats Pal·liatives com a la Facultat de Medicina. També continuo fent guàrdies en un hospital que té la Unitat de Cures Pal·liatives.

–Per què va decidir especialitzar-se en geriatria? 
– Bàsicament i d’alguna manera perquè és l’especialitat que més resposta donava a les meves inquietuds personals. Poder atendre a persones, especialment la gent gran, que molt sovint tenen moltes malalties alhora i a més a més tenen necessitats socials, funcionals i problemes cognitius. Tot això, requereix d’un enfocament que té molta ciència, però també molt d’humanisme. Jo crec que aquest àmbit em cridava l’atenció i no m’he penedit mai d’haver-lo escollit.
 
–Com és compaginar l’educació amb la medicina? 
–És una realitat simbiòtica, és a dir, dona més sentit la pràctica existencial el fet de poder compartir els aprenentatges i la metodologia amb alumnes i, per tant, compartir l’experiència. Però, també té molt sentit des del coneixement i l’ensenyament, incorporar els aprenentatges que et dona tot això al dia a dia existencial. Són dues realitats que diria que són dues cares de la mateixa moneda que es necessiten mútuament..

–Vostè és professor de la UVic-UCC de l’assignatura ‘La continuïtat vital. Canvis en l’organisme: Envelliment’. Quin és l’objectiu que pretén que aprenguin els alumnes?
– L’objectiu, en primer lloc, és que els alumnes coneguin una realitat que, a vegades, durant la carrera no es fa prou evident. La primera classe i la més important que fem, és fer venir a persones grans a la classe perquè siguin elles les que expliquin que és important per ells i que no ho és i que els demanen per a futurs metges. A partir d’aquest punt de partida basat en fets reals, intentem que els alumnes aprenguin tant aspectes relacionats amb els processos que condicionen l’envelliment de les persones, però sobretot els ensenyem les especifitats d’atenció de les persones grans: quines malalties tenen, quin és el procés d’envelliment, quines mesures preventives podem fer, com incorporar les persones en la planificació de l’atenció, etc. Finalment, una petita part per a veure com estan organitzats els sistemes de salut i de serveis socials per a donar resposta a aquestes persones.
 
–Quina és la situació més complicada que li ha tocat viure? 
–Cada situació complexa i complicada ha estat una gran oportunitat d’aprenentatge. Més que complicada diria situacions d’alta intensitat i evidentment, molt sovint aquestes situacions venen de la mà del procés d’acomiadament d’una persona a qui li tens molta estima. A més, quan entremig hi ha persones joves i fills, són situacions especialment intenses. També són situacions que personalment t’acaben enriquint molt i que et donen grans aprenentatges en l’àmbit personal i professional.
 
–D’aquestes situacions, li ha tocat viure alguna durant la pandèmia on aquestes persones no podien fer aquest procés acompanyades?
– La situació que hem viscut durant la pandèmia i sobretot durant la primera onada, va ser una situació paradigmàtica. Personalment, vaig acabar emmalaltint durant la primera onada i vaig viure situacions que mai havia viscut i sobretot amb aquest nivell d’intensitat. Era dur veure tantes persones molt malaltes amb una situació de molta incertesa i desconeixement d’aquesta malaltia. Amb un moment també on el sistema de salut ens va posar la situació al límit, ja que no estàvem preparats pel que ens va tocar viure.