La poesia va arribar a la vida de Juli Fernández de la manera més inesperada, a través de la presentació d’un dels llibres de Manoella de Calherios. Ara, després d’haver publicat el seu primer llibre d’autor amb ella, arriba aquest Sant Jordi amb el seu primer poemari en solitari, «Nuesa d’esperit».

–Què és l’escriptura per a vostè?
–L’escriptura suposa per a mi una vàlvula d’escap, que m’ajuda a reflexionar i a concentrar-me en la meva vida. M’ha donat una experiència que m’ha ajudat a expressar-me d’una forma diferent de la que estem acostumats normalment, ja que la poesia no deixa de ser un estil molt diferent de la resta de gèneres. 

–Quan i com va néixer la seva passió?
–Fa quatre anys, aproximadament, vaig obrir la presentació d’un dels reculls de poemes de la Manoella de Calherios a la Biblioteca Antoni Morell. Allà vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la i ensenyar-li una mica el que jo feia, així com alguns poemes que jo tenia escrit. Li van agradar molt i em va convidar a que continués escrivint. A l’any següent ja va ser la pandèmia per la Covid-19 i el 2021 va tornar a venir a Andorra per a presentar el seu nou llibre, moment en què vam poder parlar de nou i li vaig mostrar tot el que havia anat escrivint durant aquells dos anys. Els dos vam decidir llavors escriure un diàleg de poemes i va ser així com va néixer el meu primer llibre, «Els colors del vent incert». 

–Per què es va decidir per escriure poesia i no un altre gènere?
–Si soc sincer, és perquè no acabo d’ensortir-me’n amb cap altre gènere literari. Escric alguna cosa, però sense molt èxit. Jo sempre estableixo un mateix símil i és que la poesia és una sèrie de fotografies que vas fent dels teus sentiments o vivències que tens en un cert moment, mentre que escriure una novel·la és com fer una pel·lícula sencera de cop. Està clar que quan comptes amb una quantitat de poemes ja queda una estructura sencera que es podria assemblar a un llibre, però continua sense ser el mateix per a mi. I per molt que ho intenti hi ha alguna cosa que m’impedeix ensortir-me’n, malgrat no saber-te dir el què és. 

–Parlava del seu primer llibre d’autor «Els colors del vent incert», amb la Manoella de Calherios. Què ens pot explicar d’ell? 
–Es tracta d’un diàleg de poemes entre nosaltres dos, en què combinem el català i el portuguès. A la primera part, la Manoella escriu un poema en portuguès i jo li contesto en català, mentre que a la segona els papers s’inverteixen. Són un total de 120 poemes i on tractem temes molt diversos com l’amor, la tristesa, l’enyorança... El passat setembre vam fer una primera presentació i ara al febrer, en el Dia dels Enamorats, vam fer l’oficial a l’antic Comú de la Massana.

–Ara arriba amb el seu primer poemari en solitari, «Nuesa d’esperit». De què parla aquesta nova història?
–Va sorgir paral·lelament a la publicació de «Els colors del vent incert». Jo continuava escrivint poemes i un dia va contactar amb mi l’Àngel Dalmau, de l’editorial Mesclant, a qui vaig tenir oportunitat d’ensenyar-li tota la feina que havia fet. Li va agradar tant que em va proposar escriure un llibre jo sol només, que va acabar resultant ser «Nuesa d’esperit», la meva primera edició d’autor. El poemari parla una mica del que tenim per dins, dels nostres sentiments com a éssers humans: l’alegria, l’amor, el desamor, l’observació de la natura, la por, la gent... De moltes coses, en definitiva. Jo soc una persona a qui sempre li han agradat molt les humanitats i inclús vaig arribar a començar a estudiar-les a la Universitat, malgrat no tenir-ne la sort de poder-les acabar. Els sentiments a nivell personal és un fet que sempre m’ha cridat molt l’atenció i això ha fet que pugui desenvolupar molts dels meus poemes. 

–D’on parteix la idea d’emprendre aquesta autoria individual?
–Per a mi suposa tot un repte, ja que al final he d’assumir que tinc seixanta anys i no és el mateix que un jove que just comença. Aquestes petites coses de la vida son les que m’omplen i on vaig trobant el sentit de tot, sobretot quan algú em felicita per la feina feta i m’anima a continuar endavant. A tothom li agrada que el felicitin pel seu treball, crec jo.

–Com està sent la rebuda dels lectors?
–A les llibreries només porta uns dies i encara és difícil saber com va la cosa, però una breu idea sí que em puc fer. Abans que es posés a la venda jo ja publicava alguna cosa a les meves xarxes o a través del meu cercle més proper i, malgrat que no és el mateix grau de feedback, he pogut comprovar que a la gent li ha agradat molt. He rebut moltes felicitacions de persones que conec i que m’encoratgen a continuar escrivint i publicant.

–Quin balanç fa d’aquest breu temps que porta a la professió?
–Jo no soc un professional de la poesia, només soc una persona normal i corrent que en el seu temps d’oci es dedica a escriure, entre d’altres coses. Em sento molt orgullós quan rebo les diverses felicitacions de la gent, però tampoc busco l’èxit en majúscules. Està clar que com més gent ho llegeixi millor, però toco de peus a terra i he de ser conscient que el gènere literari de la poesia és un gènere molt limitat. No tothom pot entrar en ell. Al final, es tracta de fer una cosa que m’agrada i deixar un tros de mi en cada poema que faig, ja que això és el que m’omple i dona sentit a la meva feina. 

–En quins nous projectes es troba immers ara mateix?
– Estem preparant un segon llibre de diàlegs de poemes amb la Manoella de Calherios, seguint la mateixa estructura que vam portar a terme amb «Els colors del vent incert». Paral·lelament, per part meva estic fent un altre recull de poemes i ja veurem si hi ha un interès per part de l’editorial en publicar-la o no. Jo continuo escrivint perquè, a la meva edat, no se sap mai quan pot acabar això.

–Hi ha algun mètode en especial que segueix a l’hora de capficar-se en una nova història?
– La veritat és que no. És cert que el meu pensament funciona millor al matí, ja que soc una persona que matina bastant i és quan em sento més preparat per a escriure. Això és conseqüència de la feina, perquè en treballar tantes hores arribo a casa i no tinc temps ni ganes per asseure’m i escriure.

–Quines són les temàtiques en què més gaudeix a l’hora d’escriure? O, potser, amb aquelles que se sent més connectat?
–No et sabria dir, tot depèn de l’estat d’ànim o de com et trobis en aquell moment precís. Com a persones, tenim moments de tota mena i a través d’ells et sents més abocat a escriure un tipus de poema o un altre. Llegint poemes passats, em recordo del que sentia o la situació que em va motivar a escriure aquell poema en concret. És com una mena de recordatori i de diari, fent un altre símil.