El Lluís Cartes és un artista musical de llarg recorregut. Ha tret discos en solitari i també amb el grup d’Hysteriofunk i viu amb decisió la música, ja que és la seva professió.

– Quants anys porta al grup d’Hysteriofunk?
–Amb Hysteriofunk aquest anys passat vam celebrar el 25è aniversari amb un concert a l’Auditori Nacional d’Andorra acompanyants de la Jonca, però amb l’Oriol, l’Oscar i en Roger fa més anys que vam començar a tocar junts de ben jovenets en altres formacions. Potser des que jo tenia quinze anys que recordo que vam muntar el primer grup amb l’Oriol i en Roger.

–Com se sent amb el grup que ha format amb l’equip?
–Som un matrimoni de quatre que ens continuem estimant moltíssim. Practiquem el respecte en l’altre per damunt de tot. Som gairebé, germans. La confiança i el respecte han imperat a Hysteriofunk des dels seus inicis. Ens coneixem tant des de fa tant temps que ens acceptem tots tal com som per damunt de tot, sense cap judici. Compartir música, local i escenaris amb
ells són els millors moments que he viscut.

–Des de quan es va sentir identificat amb la música?
–Suposo que des de ben petit. A casa la música sempre ha sonat, així que des de que vaig entrar al Conservatori amb sis anys, suposo que ja em vaig començar a identificar amb ella i a caminar plegats. Em recordo a mi mateix des de sempre envoltat de música.

–Quins gèneres musicals l’apassionen?
–La veritat és que n’hi ha molts que m’apassionen. Crec que la música, a part de ser un llenguatge universal que travessa fronteres i llengües, té la gran màgia de què dependentment de l’estat d’ànim del moment la pots usar per a potenciar aquest estat d’ànim en el qual estàs immers. Hi ha músiques i estils musicals per a cada instant. Des de sempre he escoltat de tot, des de música clàssica a Funk Metal o música electrònica. Si me’n demanes alguns dels meus preferits segurament em decantaria per les músiques del món, el Jazz Rock o el New Age dels vuitanta.

–La música forma part de la seva vida o només és un hobby?
–Forma part de la vida. Va començar sent un hobby i ara és la meva professió.

–Com maneja la fama i el fracàs?
–Et refereixes a mi? Que com manejo la fama? Bé prou bé, no m’agrada haver–me de disfressar quan surto al carrer perquè no em reconeguin (ja, ja, ja...) no... ara de debò, això del fracàs i la fama és quelcom que s’ha posat a la palestra en els darrers anys. Els Talents Shows, les xarxes socials dels collons estan fent molt mal, sobretot en els sectors més joves, que confonen la professió de músic amb voler arribar a una fama anhelada, a voler semblar–se a aquestes poquíssimes persones que aconsegueixen aquesta fama que massa sovint està repleta d’una exagerada ostentació. La realitat de la professió de músic n’és una altra. El que volem és treballar dignament, com qualsevol altra feina, però malauradament aquí, al sud d’Europa, la cultura no està ben vista. La gent que ens dediquem a això estem molt maltractats a escala de salaris i de condicions bàsiques, que molts altres oficis tenen cobertes com a quelcom indiscutible.

–En què s’inspira per a continuar creixent com a músic?
–En analitzar el meu entorn. Mirar amb lupa el que passa al meu voltant, ja siguin coses positives com negatives. Intentar seguir sent jo mateix, allunyant–me de les efímeres tendències que ens tenen a tots lligats pels ous, si em permets.

–De quins cantants es fan?
–No en sóc de cap. M’agraden molts cantants i tinc predilecció per l’art que saben fer alguns d’ells, però no sóc gens partidari de la idolatria a la persona. És una xacra que la gent idolatri a les persones en comptes d’idolatrar el seu art.

–De quina manera la música ha canviat la seva vida?
–No ha pas canviat la meva vida, des que en tinc record sempre he estat amb ella. Una altra
cosa és el fet de pensar de quina manera seria la meva vida si no fos músic.

–Transmet algun missatge positiu a través del seu grup Hysteriofunk?
–I tant! Hysteriofunk és l’explosió harmònica i rítmica feta música a través d’un grup d’individus que pensa com un de sol. No hi ha autocensura de cap mena i fem el que realment ens ve de gust, i això es nota quan escoltes la seva música o veus un dels seus directes. Tot és positivitat, tot és transparència sense filtres i cap mena d’ostentació. Estic molt orgullós de ser–ne el bateria i compositor d’alguns dels seus temes. És la millor banda de Rock en la que un sempre
ha somiat.

–Què l’ha fet ser qui és avui en dia?
–El consum de cultura, la mort de la meva mare i el naixement del meu fill.

–A casa escolta el mateix gènere que toca al seu grup musical?
–A casa no solc escoltar música. Ja fa anys que no ho faig. Quan la teva professió és la de ser músic, estàs envoltat d’ella durant les vuit hores lectives, sigui component, assajant, enregistrant o mesclant les entregues de feines que faig per encàrrec o les cançons dels projectes personals. Quan arribo a casa, amb l’oïda esgotada de tantes hores sense silenci, el que més necessito és precisament això. És important cuidar l’oïda i descansar les orelles en cada moment que sigui possible, és la nostra eina de treball i s’ha de cuidar. Acostumar–se a treballar tant com es pugui amb volums baixos és fonamental per a la salut auditiva. A part estem envoltats de massa contaminació acústica per tot arreu. Sempre porto taps acústics a sobre.
Vaig escoltar molta música de jove i de qualsevol estil. És cert que el rock progressiu, que és el que fem amb Hysteriofunk, ha estat una de les escoltes més sentides, sobretot a la joventut.

–Quins àlbums ha tret al llarg de la seva carrera?
–Amb Hysteriofunk n’hem fet uns quants ja durant 25 anys. RANDOM, JUANJO, DIRECTE, DECO, ARNES, i la gravació en directe de la celebració dels 25 anys amb l’ONCA.
Amb el meu projecte personal com a Lluís Cartes n’he enregistrat cinc: Camina Descalç que va ser el primer disc subvencionat pel grup ENDERROCK i Catalunya Ràdio, era el premi per haver guanyat el concurs SONA9 en la categoria de cançó d’autor i editat per Picap. Al cap de dos anys en vaig fer un altre també editat per Picap: Permís de fuga. Després de viatjar arreu del món durant un any sencer amb la motxilla a l’esquena va venir sol, fruit d’aquella experiència Carenant l’absurd amb Gat Records. Tres anys més tard va sortir El país dels nens cabuts, un projecte ambiciós que em va dur molta feina al meu propi estudi perquè vaig ser jo qui va tocar tots els instruments a part d’un clarinet i un contrabaix en alguns dels temes, la resta ho vaig enregistrar tot sol. Com es diu en castellà: yo me lo guiso y yo me lo como! Mare meva! Quina feinada. El cinquè disc i que estem girant actualment és Poetes, un recull de poesia de poetes de tot arreu i de moltes èpoques diferents que he musicat. Els bolos estan anant molt bé, hem tocat a Lisboa, a Foix, i pròximament a Madrid. Per cert, aprofito per dir que el 13 de maig el presentem a l’Audirori Nacional d’Andorra a les 18:00 de la tarda.
Estic preparant un altre disc que està gairebé enllestit, però el vull deixar reposar un temps per a tornar–li a escoltar i decidir amb orelles noves quins temes són els més apropiats per al nou treball.

–Quin és el seu referent?
–Estic obert a molts estils musicals que em transmeten emocions i em fan sentir alguna cosa. Hi ha molts artistes i gèneres musicals que m’han influït pel fet precisament això, haver–me fet sentir quelcom especial.
N’hi ha moltíssims que m’han ensenyat en major o menor mesura alguna cosa especial que segur que m’ha quedat dintre meu. No acabaríem si te’ls hagués de dir tots, però sí que et dic que el ventall és molt ample.

–Creu que tots els gèneres són vàlids?
–I tant! Tots menys un! El Reggaeton, no l’entenc ni crec que mai l’entengui. No en vull sentir ni parlar!