El Maximiliano Aquino va néixer a Sant Isidre, un barri de Buenos Aires, fa 26 anys. Saturat d’Argentina, va marxar per viatjar i conèixer món, i amb la idea inicial de marxar a treballar a Lisboa, va acabar a Andorra, on porta des de l’estiu de l’any passat treballant i on té intenció de quedar-se, ja que s’hi troba molt a gust.
 

–Quan va arribar a Andorra?
–El 7 de juliol de l’any passat, i ho vaig fer amb molta incertesa perquè no tenia cap coneixement previ del país. A més, un cop vaig arribar, em vaig topar amb el català, que m’encanta, però no en tenia ni idea.

–I per què el Principat?
–La idea inicial en marxar d’Argentina era anar a Lisboa, però vaig anar a Barcelona just abans per tenir uns dies previs de descans i allà un conegut em va dir d’anar a Andorra per uns dies. Ho vaig fer i em va semblar una bona oportunitat. De fet (riu), vaig arribar un divendres, el dilluns següent vaig deixar un currículum i l’endemà vaig començar a treballar. I des de llavors va començar aquest nou i bonic món per a mi.

–I com és que decideix marxar d’Argentina?
–Em vaig saturar molt, en tots els sentits. Crec que ho vaig donar tot allà, i que el país no m’ho ha tornat del tot. Llavors vaig pensar en perquè m’havia d’esforçar en un lloc on sempre vaig estudiar i treballar, fins i tot vaig invertir en un negoci propi, quan quasi tot el que et torna és en va, ja que lluites contra una societat, una política i una economia terrible. Vaig arribar a un punt on em vaig dir, o em poso a estudiar o vaig a viatjar, i aquí estic ara. La vida és una i crec que s’ha d’intentar viure amb plenitud. 

–Llavors, entenc que no hi tornarà.
–Clarament no. Sí que en tinc ganes per visitar la meva família o els amics, però encara em queda molt per descobrir i descobrir-me, perquè també és un viatge intern. 

–D’ençà que va arribar ha passat per diversos treballs.
–Així és. A l’estiu vaig estar a un parc temàtic d’alta muntanya, on vaig iniciar com a neteja plats i després ajudant de cuina. També vaig estar vivint allà i vaig crear un bon grup d’amics amb qui visc avui dia, per això estaré sempre agraït a aquesta primera feina, no me n’oblidaré mai. Ja en la temporada d’hivern, al desembre, vaig estar durant un mes treballant a El Serrat, el mes més dur que he fet al país. Estic acostumat al fred, però el d’aquí és polar (riu). No vaig estar a gust i tampoc em tractaven gaire bé, i me’n vaig anar. Posteriorment, vaig treballar com a ajudant de cuina i cambrer en un restaurant de La Massana. Allà, una companya va agafar la direcció durant un temps i va aplicar un paper molt lleig i amb insults envers tots els que hi treballàvem, i ho vaig deixar. Des de llavors, i fins ara, estic a un bar restaurant de la capital, i estic molt a gust.

–La intenció, doncs, és quedar-se a Andorra?
–Sí, tinc moltes ganes. Tenia pensat marxar potser als Estats Units, on tinc família, però ara pensar que de no tenir cert paper hagi de marxar del país em produeix molta tristesa. Tant de bo m’hi pugui quedar, és que no vull marxar (riu). D’ençà que estic aquí he treballat molt en l’àmbit personal, i ara pensar a tornar a començar un altre cop de zero se’m fa difícil, i més estant sol. Vull quedar-me a un lloc, créixer i treballar en mi: descobrir i explorar-me. 

–És fàcil viure tan lluny de la família sent tan jove?
–El dia abans de marxar d’Argentina tot eren preguntes internes, però el dia que vaig pujar a aquell avió va ser el més feliç de la meva vida. És una cosa de la qual espero no penedir-me mai. Al final, mentre tingui la meva família amb salut i vida estarà tot bé. Sí que és cert que a mesura que passa el temps es va fent més pesat no estar amb ells i és més difícil, però ho porto de la millor manera que puc i mantenint contacte quan podem.