La Margot Llobera és una noia de 26 anys que li agrada estar envoltada dels seus i créixer amb ells. Ella pretén buscar un voltant que l’ajudi a créixer i ella ajudar-los a progressar. 
 
–Com va ser la seva infantesa i com la va ajudar a ser la persona que és avui?
– Molt feliç, en el sentit que he tingut molta sort de néixer en la família que he nascut. L’avi era superesportista i ens ho va inculcar a tots, de fet, va jugar a futbol fins als 79 anys. I l’àvia és una persona amb qui no he deixat mai d’aprendre. Fa tres anys, se’n va anar a Anglaterra a estudiar anglès amb una família. És una persona que va a la seva, que fa el que vol sense deixar mai de cuidar-nos a tots. El meu pare és igual, és una cosa que és superior a ells. I bé, néixer en una família que et deixa fer el que sents, et deixa estudiar el que vols. La veritat és que és una sort. I que som nou cosins i ens ho passem pipa.

–Com va ser la seva carrera com a futbolista i com va decidir canviar d’esport?
– Va ser una situació curiosa, perquè a Andorra, en aquell moment, vam ser la primera selecció andorrana femenina del país. Formàvem part dins la lliga catalana. Hi havia un equip de grans i un equip de petites. En aquell moment, em vaig passar al de grans i va ser una experiència brutal, per què de cop estàs jugant partits de UEFA, saps? Si hagués estat a Espanya, no m’hauria passat. Tenim la gran sort, aquí a Andorra, de què ràpidament ets internacional. Si destaques una miqueta, tens la sort de veure la realitat, que no és la de casa, on ràpid pots destacar si ets bo, si no que surts a fora i veus que el nivell és molt més alt. Va ser brutal perquè, de cop, vaig veure el que era ser futbolista professional. I això, volia dir que tenies tot un equip de tècnics que només vetllaven perquè tu rendissis. I va ser increïble, vam poder viatjar a Malta i a Gibraltar. Va ser el meu últim any jugant. Estic molt feliç, ja que  actualment, ja hi ha lliga andorrana de noies, i això és que s’ha fet la feina ben feta. Hi ha hagut un boom, està pujant molta base, i d’això només uns vuit o nou anys.

–I el canvi al món del motor?
– Vaig haver de decidir entre la moto i futbol. Tot va ser per l’impàs d’anar a estudiar a Barcelona. Jo tenia clar que volia anar a Barcelona i sabia exactament el que volia estudiar, que era Enginyeria de Disseny Industrial, disseny de producte. Allà vaig passar de jugar a futbol, d’escalar, d’anar a fer esquí, d’anar a fer bici de carretera, de muntanya, a caminar o a córrer... a no fer res. Va arribar un moment en què em vaig enfonsar una mica en un pou, perquè deixo dràsticament de fer esport i no ho sé gestionar. Llavors, la meva mare em va dir que “t’agafem un any d’entrenador personal i així tornes a començar a poc a poc”. En aquell moment, havia provat la moto d’un amic, però allò de fer una ximpleria. Em va agradar, però tampoc va ser cap revelació, ni molt menys. Em vaig asseure amb l’entrenador, el Miguel Angel Rodellar, i em va dir: “Bé, perquè ens entrenem?” I jo, com que sabia que em faria fer gimnàs, doncs li vaig contestar “Ens entrenem per anar al Dakar”. L’opció més viable era la moto, perquè és la més barata, tot i costar molts diners. Ens vam marcar aquell objectiu, ho vaig dir convençuda i el no em va debatre res. Llavors, jo havia de saber com funcionava una moto, aprendre a navegar per desert, mecànica, estar preparada físicament i psicològicament i buscar espònsors, que això és el més dur de tot. Jo en aquell moment tenia 18 anys i m’estava enfrontant a la carrera més dura del món. Ens ho vam planificar a quatre o cinc anys vista, per tenir temps, tenint en compte que jo estava a Barcelona, que havia de pujar cada cap de setmana, perquè tenia la moto a Andorra, i que tindria èpoques d’exàmens i possibles lesions, que per sort, no he tingut. Al quart any teníem el dorsal per anar-hi,però ens va fallar el pressupost. Després va venir la pandèmia i més tard ja em van trucar per anar a fer de copilot. Ha sigut dur, han sigut sis anys anant en pilot automàtic, entrenant moltíssim i picant centenar de portes d’espònsors. Puc dir que ben bé m’he tret un màster en màrqueting i comunicació, m’he hagut de treure jo les castanyes del foc. Això no és com el futbol, que t’agafen, et donen roba d’Adidas, et porten a tot arreu... no, no. El problema és que, un, tu has de fer tot tu, i dos, no hi ha un camí. No és «jo m’apunto», no, l’has de fer tu aquest camí. I molts cops no saps si ho estàs fent bé o no. Però com que no hi ha un camí perfecte ni a seguir, simplement has d’anar fent fins que algun dia arribaràs i estaràs millor o pitjor d’unes coses o unes altres, i és aquesta por o aquesta incertesa de no saber si estàs anant bé o no i, tot i això, continuar tocant portes, continuar entrenant, i fent-ho tot sabent que és una carrera que, al primer dia, te’n pots anar a casa. Així i tot t’has marcat aquest objectiu i, al final, jo el que volia era viure les experiències que m’explicava el meu tiet Albert. Jo no em veig en una oficina vuit hores cada dia, jo em veig al mig del desert apagant focs. 
Durant aquests anys he competit per tot el món, he guanyat copes del món i he fet dues terceres posicions en el campionat. Aquesta ha sigut la trajectòria. He crescut moltíssim. He viscut coses que per la gent de la meva edat eren impensables. La gent del meu voltant al·lucinava, perquè és un objectiu molt bèstia, i tot el que comporta, també ho és. Però bé, ho vaig decidir jo.

–Està orgullosa de la decisió que va prendre, al dia d’avui? Si ara pogués tornar endarrere, canviaria alguna cosa?
– Ostres, és que ho vaig sentir. Quan tu sents una cosa, no pots canviar-ho, perquè si vaig sentir que allò era l’únic que em motivava, en aquell moment... Jo sempre m’he mogut, fins el dia d’avui, per objectius esportius. Jo estava convençuda que em dedicaria a l’esport, convençuda. Llavors, vaig provar de tot: bàsquet, tenis, bici de trial, muntanyisme, escalada... tot en competició, però m’acabava avorrint. En canvi, pilotar la moto en desert, sí que és una sensació que t’explota una mica el cap (riu) i no me’n canso. Sempre passen coses. No és com si tinc partit i dura 45 minuts, no. No saps quan acabaràs, estaràs cinc o catorze hores sobre la moto, no saps quins problemes tindràs, i tot va de passar un metre a la dreta o un metre a l’esquerra. Si hi ha un forat enmig del desert, te’l menges i trenques una cosa i t’estàs tres hores allà esperant al fet que vingui algú.

–Anna Carrasco es va proclamar campiona al Superesport 300 del Mundial de Superbike, creu que això és un succés aïllat o és la culminació d’un procés d’integració de la dona en el món de l’esport d’elit del motor?
–És l’exemple de què, si ens donen l’oportunitat i una moto correcta, els resultats poden arribar. No és que hi hagi una falta de talent en les dones en el motor, sinó que no ens donen les mateixes oportunitats. I no parlo de mi, que estic en un nivell molt més baix de què està l’Anna. Però no només hi ha falta de presència en pilots  sinó d’enginyeres, premsa, mecàniques... Ho pots veure a les carreres de Fórmula 1, de MotoGP, de Superbikes... Quina és la proporció que veus per la TV??

–Vostè diria que és més la moto que el pilot? Una bona pilot pot guanyar amb una moto potser no tan bona?
– Aquí depèn molt del tipus de pilot que siguis, però el pilot també desenvolupa la moto. Pots tenir la millor moto del mercat, però pot no estar adaptada a les teves condicions físiques o conducció. Això passa més en asfalt que en off-road, que és el meu terreny. Però ja no és que puguem guanyar o no, és que no hi ha noies.

– Per què creu que passa això?
– Aquesta pregunta els hi hauries de fer als caps dels equips. Que t’ho diguin ells, perquè són ells que decideixen qui forma part del seu equip. El problema és que aquesta pregunta només ens la feu a nosaltres. 
Vivim en un món masclista de base on hi ha moltíssima feina a fer. És molt difícil de resumir amb una entrevista perquè s’ha forjat en els milers d’anys d’història que tenim, però és una cosa que està molt intrínsec dins de la societat (tant en homes com en dones) i que és una pena. 
Al final, si ho mirem fredament, l’esport és un negoci i no s’imaginaven que seríem rendibles fins que ens han donat l’oportunitat. L’exemple del FCB Femení és el més evident, de cop, estan emplenant el Camp Nou i l’Alexia Putellas està venent més camisetes que el Messi. 
L’altre gran meló és el nivell en què juguen i aquí hi ha dos grans punts. El primer és el que explicava la Laia Palau, una de les millors jugadores de bàsquet de l’història. No poden pretendre que tinguem el mateix, amb els centenars d’anys que porten jugant els homes en l’àmbit professional (tenint els milions de nens que fan base cada any, havent de treballar vuit hores en una altra feina ja que, et paguen una ridiculesa, entrenant a les 21.00 hores i sense tenir accés a físios, nutricionistes, entrenador personal etc. 
La segona i més important és: Per què hem de jugar com els nois? Algú mira a la Selena Williams a veure si juga com el Roger Federer? Jo vull jugar sent la meva essència i la de ningú més. 

– I el motor?
– Doncs el mateix. Però, amb la diferència que val molts més diners tot. I això és un hàndicap molt important. Si quan tens 5 o 6 anys que ja comencen a córrer amb kàrting o amb córrer amb motos petites i vens d’una família humil i no tens un talent especial o no hi ha un equip oficial que confiï en tu, és molt difícil que arribis a res. És més, moltíssimes butxaques estan passant per davant de grans talents. No és com el futbol que tens federacions darrere, que t’ajuden, que ho posen tot ells. Són mons completament diferents.

–En el cas d’un caçatalents, què té dos pilots amb quasi el mateix resultat. Quan un queda primer, l’altre queda segon i viceversa. Una d’aquestes pilots és una dona i l’altre és un home. Hi hauria alguna diferència per aquest caçatalents per escollir un o l’altre?
– De nou, se li hauria de preguntar a ell, nosaltres no tenim cap responsabilitat sobre els seus criteris. Jo conec dues noies, una és la Laia Sans que ho explica en el seu llibre, que a ella li donaven la moto trinxada amb recanvis usats. I és perillosíssim! La Laia va fer un top 10 en un Dakar. O sigui, estàs en l’èlit absoluta del motociclisme mundial, i t’estan donant una moto pitjor. Llavors què fas? Tinc una amiga que està competint en carretera i em diu el mateix. I sap que no ha entrat a equips per ser noia, inclús li diuen. Hi ha una fina línia en parlar d’això i que no s’entengui com que et fas la víctima, perquè al final és el que ens fan sentir. Però en realitat no ens hem de sentir així perquè només cal veure les notícies esportives (deixant a part l’andorrana). De quantes noies parlen? Quin és el percentatge? Quin sentit té? La premsa té el poder d’educar. Però decideixen educar parlant del canvi de cabell del Sergio Ramos.

–Què els diria a les nenes per motivar-les per entrar en el món del motor?
–Els diria que simplement facin l’esport que les fa feliç. Al final, l’esport és un joc amb normes, no és més que això. L’esport és neutre. Que sàpiguen que es trobaran les mateixes pedres i corbes que ells i que poder compartir pista al mateix temps amb tantes persones diferents, siguin homes o dones, és màgic.