Nil Forcada té 29 anys i és andorrà. Actualment, treballa com a operador de càmera per a RTVA, però també és cineasta, i ja ha produït quatre llargmetratges, entre ells Pròfugs, un melodrama protagonitzat per una jove escriptora involucrada en un assassinat. A continuació, Forcada explica la seva trajectòria i obre una mica més la porta per desvetllar tot allò que s’amaga darrere del món del cinema.

–Quina faceta prefereix, la d’operador de càmera o la de cineasta?
–Per guanyar-me la vida m’agrada molt més fer d’operador de càmera, això està clar –riu. Estem partint de coses diferents. Un director pot ser una persona que dirigeix, però que no està fent la pel·lícula. Al final, crec que és molt més fàcil parlar del terme cineasta, que és la persona que es dedica al cinema. Aleshores, sí que preferiria ser cineasta.

–Què li agrada expressar quan està darrere d’una càmera?
–Amb la televisió, com a operador de càmera, et subscrius al producte que estàs realitzant, sigui per la televisió o per una altra persona. I amb projectes de cinema hi ha una dimensió artística i depèn de cada projecte. Quasi sempre té relació amb la memòria o amb l’experiència humana.

–Quin és el gènere que més li agrada?
–M’agrada molt el cinema o la novel·la negra, i sí que ho faig servir molt, tot i que mai he fet una pel·lícula de cinema negre. Incorporo elements d’això per portar-te a una altra banda, que també és el que crec que és important en el cinema o en qualsevol expressió artística, i que es perd de banda. La gent es pensa que l’important és el gènere, quan l’important és que aquest gènere sigui capaç d’explicar-te alguna cosa.

–És complicat ser cineasta a Andorra?
–Buscar-se la vida com a cineasta és complicat a tot arreu, això segur. Però a Andorra, que és un territori tan petit, encara més.

–Li agraden els seus llargmetratges?
–Detesto totes les meves pel·lícules, no les ensenyo a ningú, soc incapaç de veure-les. Per exemple, a la gent li va agradar molt Pròfugs, i jo era incapaç de veure-la, perquè veia quatre anys de la meva vida en tot el que això implicava, amb tots els errors. Et poses a escriure amb una idea, passen alguns mesos, i la persona que ets ja no és la mateixa persona que ha tingut aquesta idea, i et sembla estúpida o vulgar. Imagina’t això en un procés de quatre o cinc anys.

–Què és el més difícil de ser cineasta?
–La part més difícil a nivell personal és la motivació, perquè els diners i el temps sempre dependran d’altres persones, però la motivació depèn de tu. Al final, són processos extremadament llargs, que t’has de preparar amb mesos o anys d’antelació, i sempre que he estat treballant arriba un moment en què estic esgotat.

–A quin cineasta admira?
–Hi ha molts cineastes que admiro, però Jean-Luc Godard penso que és la primera referència.