La Colette Fiter va començar a fer punta des de ben petita. Quan es va casar ho va deixar, i amb 50 anys ho va reprendre, però per falta de ganes ho va tornar a deixar durant un parell d’anys, fins fa dues setmanes. 
 
–Quan comença a fer de puntaire?
–Des de molt petita amb les monges de Sant Julià de Lòria, potser tenia 8 anys. Ho fèiem a la Casa Comuna.

–I per què?
–Simplement, una monja li va comentar a la meva tieta que em comprés un coixí perquè m’ensenyarien a fer punta i que m’aniria molt bé. Llavors en vaig aprendre i fins ara. He fet moltes coses.

–Continua fent-ho avui dia?
–Ara sí. M’hi vaig tornar a posar fa unes dues o tres setmanes després de fer una aturada d’un parell d’anys.

–Com és?
–Quan tenia 50 anys, la meva filla em va comentar que a l’escola d’art de Sant Julià ensenyaven a fer punta al coixí, però era una cosa que jo no havia comentat mai a casa. M’hi vaig apuntar i podríem dir que vaig tornar a començar, però amb el pas del temps se’m van llevar les ganes i vaig fer l’aturada. 

–Ara quantes hores diàries o setmanals li dedica?
–No ho miro (riu). Després de dinar m’hi poso i durant tota la tarda en faig. Cosa que no puc fer: m’he d’aixecar i espavilar una mica la vista perquè me la canso massa. Però a la nit, a vegades, també m’hi poso a fer-ne. 

–Quins objectes ha realitzat?
–He fet dues estovalles i un parell de tovalloles que van a les mans de la Mare de Déu dels Dolors per l’Església de Sant Julià i Sant Germà, molts mocadors, guants per una comunió, una corbata, lligacames per una núvia... Actualment, també treballo en una peça, però encara no es pot dir per a què.

–És cert que cada país o regió té els seus boixets, formes, patrons, i demès?
–Sí! Catalunya, per exemple, té les seves maneres de fer. He estat a Camariñas; a Galícia, i allà ho treballen també d’una altra manera, molt difícil per a mi. A Bruges també. Cada un té el seu. 

–Hi ha tradició a Andorra?
–No gaire. Aquí no li donen tanta importància com a Catalunya. O a Galícia, per exemple; que la gent ho sent i te’ls trobes al carrer fent la punta al coixí. 

–I és una afició cara?
–No és una fortuna però tampoc és barata. Més encara en aquest moment que han apujat els preus de tot. Només anant a trobades de puntaires em deixava de seguida més de 100 euros en algunes ximpleries. I durant el dia a dia depèn de l’ús i la despesa del material.

–Per acabar, compta també amb un perfil a Instagram, @colettefiter.
–Sí. Hi ha fotos i vídeos del procés de tot el que vaig fent, així com totes les obres acabades.