Rosa Galobardes és un dona lluitadora, generosa, empàtica i amb ganes de viure. N’és un bon exemple que després de la mort inesperada del seu fill petit, en Marc, fa 11 anys, i de passar per la pitjor experiència de la seva vida, decidís, juntament amb el seu marit, crear la primera associació andorrana d’ajuda mútua formada per persones que han de fer front a la pèrdua d’un ésser estimat amb independència de la causa que l’hagi motivat. La setmana passada va presentar Sempre junts (Editorial Mesclant), el llibre que ha escrit per compartir la seva experiència de dol des que el seu fill va morir en un accident de trànsit.
 
–El títol del llibre, Sempre junts, sembla tota una declaració de principis.
–Sí, perquè jo crec que sempre estarem junts, d’una manera o altra. Sempre havia estat una persona molt escèptica però a partir del segon any de la de la mort del Marc, vaig necessitar buscar respostes per ubicar aquesta experiència, i ara puc dir que crec que hi ha una mort física, però no espiritual. El Marc està amb mi en tot el que faig.
 
–La mort continua sent un tema tabú?
–Sí, la gent no en vol parlar, però nosaltres hem investigat molt per intentar entendre-la, que no acceptar-la. Mai s’accepta la mort d’un fill, però sí que es pot aprendre a viure d’una altra manera.
 
–I això és el que explica al llibre?
Sí, explico tot el procés i aquesta vessant espiritual que vaig descobrir. Gràcies a l’associació em vaig adonar que el que em passava a mi també li succeïa als altres. Sempre dic que l’associació és la meva segona família.
 
–Hi ha una bona manera de viure un dol?
–Totes les opcions són respectables, però sempre dic que el dol ha de fer mal, per poder tirar endavant sense seqüeles importants. Has de passar per totes les etapes i has de plorar molt. A partir de la meva experiència el que dic és que si pots arribar a creure en alguna cosa, el dol el pots portar una mica millor. El dia que em mori sé que em retrobaré amb el Marc, i m’ho ha demostrat durant els últims vuit anys. Tanmateix, amb el llibre no intento convèncer ningú d’això, només compartir la meva vivència per si li passa a algú altre, que no se senti sol. Jo ara no tinc pena, visc amb gratitud pels 17 anys que vaig compartir amb el meu fill Marc. 

–Què és el pitjor de la pèrdua al llarg del temps?
–Veure com els seus amics es fan grans. T’alegres per ells però a la vegada fa mal; com també que 11 anys després, hi hagi gent que eviti referir-se al Marc, per exemple, el dia del seu aniversari. A qualsevol persona que ha viscut una pèrdua li agrada que la gent ens en parlin. Potser creuen que ens fan mal si no ho fan, però dol més que no se’n recordin. Tot i que ara ja no passa tant. 

–Què tenen en comú totes les pèrdues?
–El sentiment de culpa dels que continuem vivint, i ens hem de donar permís per viure fins que ens tornem a trobar.