Jesús Rondán és el reflex de l’expressió que diu que per córrer no importa l’edat. Als seus 77 anys calcula haver corregut una trentena de maratons al llarg de la seva vida. La covid-19 li va impedir participar en l’última marató, el desembre passat a València, i és per això que demà afrontarà la de Barcelona amb més ganes que mai.

 
–Quan va començar a córrer?
–Tindria 37 o 38 anys, en l’època que estava a França, després d’haver arribat des d’Almenara (Castelló). Vaig veure un anunci d’una cursa que feien i em vaig apuntar. La primera de la meva vida.

–I pel que es veu li va agradar.
–Una mica (riu). Però això va ser al començament, però no va ser fins a dos o tres anys després quan vaig fer la meva primera marató, la de París, amb un temps de 3.20, i a partir d’aquí feia una o dues maratons a l’any.

–Ha evolucionat aquest món?
–I tant. Quan vaig fer la marató de París vam ser 9.000 inscrits, i ara hi ha uns 55.000. Nosaltres arribàvem allà i ajudàvem a posar les tanques, perquè vegi com era allò (riu).

–Sempre ha fet curses en asfalt?
–No. Quan vaig arribar a Andorra l’any 2000, vaig fer amistats al país i vaig començar amb les curses de muntanya. Però no va ser fins al 2012 quan un amic em va dir de tornar al running, i així ho vaig fer. Vam anar l’any següent a la marató de València, i fins avui hauré fet unes 11 maratons.

–Des del 2019 que no feia una marató. Ho ha trobat a faltar?
–Completament. La pandèmia ha minvat molt l’esportista. Va tallar la dinàmica competitiva, fent que costés més preparar-te per a un esdeveniment com pugui ser una marató.

–Vostè va patir la covid-19. Li va afectar psicològicament el fet de no poder córrer?
–No, perquè ja estic mentalitzat per afrontar aquestes situacions. Quan tu t’inscrius a una marató, en aquest mateix moment, i fins que sigui la cursa, no saps el que pot passar-te. Pots caure malalt, tenir una lesió o no poder anar per qualsevol motiu.

–Quin consell donaria per superar aquestes adversitats psicològiques?
–És una qüestió de filosofia. Córrer és una aventura on l’únic que t’ha d’importar és ser conscient que ho has fet el millor que has pogut. S’ha de tenir present que la cursa és la que condiciona el corredor, i no a la inversa. D’igual manera, tot el que vius des dels entrenaments fins a la cursa és un aprenentatge.

–Quin és el secret per poder competir a la seva edat?
–No n’hi ha cap (riu). M’agrada córrer, però mai m’ho he pres com el més important de la meva vida. Mai m’he carregat la motxilla de pressió perquè no té cap sentit.

–S’ha plantejat el fet de dir «ja en tinc prou»?
–Dependrà del meu cos, dels temps, etc. De moment els metges ja m’han dit que 42 quilòmetres són molts, que redueixi, però els hi dic que ja veurem (riu). 

Als seus 77 anys afronta la marató de Barcelona amb la mateixa il·lusió que ho ha fet sempre.