José Ramón Ubieto és psicoanalista i psicòleg clínic. A més d’impartir classes a la Universitat Oberta de Catalunya i a la Universitat de Barcelona, col·labora amb mitjans de comunicació nacionals i internacionals, i és coautor de diversos llibres sobre l’assetjament en l’àmbit escolar. És en aquest sentit que la Fundació Crèdit Andorrà l’ha convidat a donar la conferència Bullying i ciberbullying: falses sortides que requereixen respostes adultes i col·lectives demà a la tarda a l’edifici Crèdit Centre d’Andorra la Vella en el marc del programa La salut al dia.

–Quines motivacions hi ha darrere el bullying?

–Han canviat, perquè la societat ja no és la mateixa, encara que algunes romanen perquè les dificultats de la pubertat, de fer-se gran, d’estar a l’alçada de les expectatives han estat sempre, i el bullying testimonia com la víctima es converteix en un boc expiatori a qui es fan pagar els temors i les incerteses dels assetjadors.

–Com és aquest tipus de violència?

–És una violència que funciona al marge de la mirada dels adults; es practica al pati, als lavabos, durant els canvis de classe, a la porta de l’escola o als seus voltants; hi participa el silenci dels testimonis, que tenen por de ser les properes víctimes, i són fonamentals, perquè el bullying no és cosa de dos, qui fa que funcioni són els espectadors. I pel que fa al paper de l’escola, depèn de cada cas; n’hi ha que prefereixen mirar cap a una altra banda.

–Per què?

–Tenen por que això els suposi mala publicitat, o no són conscients de les seves repercussions. El primer pas per combatre’l és que les escoles comptin amb un projecte de convivència; que siguin conscients que hi haurà problemes de violència (no només bullying), i estar preparats per donar algun tipus de resposta. Hi ha escoles que no el volen tenir perquè això voldria dir implícitament que accepten que hi pugui haver casos al seu centre, i és la pitjor resposta. Quan malgrat aquest pla es produeix un assetjament, s’ha de tenir pensat com s’ha d’actuar i això implica a tota la comunitat educativa, perquè tothom és responsable. No es pot només sancionar a l’agressor o deixar que marxi l’agredit; també s’ha d’esbrinar per què els mestres no s’han adonat, i per què els testimonis no han dit res. No és fàcil.

–Per tant, la solució encara passa perquè la víctima marxi.

–Sí, normalment és la víctima qui marxa, i això idealment no seria la solució, però moltes vegades és la considerada com menys dolenta.

–No seria millor treure l’agressor?

–Si fos l’únic que hi intervé seria relativament fàcil, però els testimonis també hi han participat, i la víctima, encara que l’agressor no hi fos no aconseguiria fer front a totes les vessants de la situació patida. A vegades, el camí s’inicia amb un canvi de centre on començar de nou, a la vegada que rep ajuda professional.