Javier Ruibal és un cantant, guitarrista, compositor i arranjador gadità, amb una extensa carrera musical de quasi 40 anys. Amb un estil propi, barreja de flamenc, rock, jazz i música sefardita, entre d’altres, Ruibal, Premi Nacional de Músics Actuals al 2017, i Goya a la millor cançó original al 2020, presenta aquesta nit a l’Auditori Nacional d’Andorra el seu últim treball, Ruibal, un disc-llibre amb material composat durant el confinament. Es tracta d’un espectacle on compartirà escenari amb Lucía Ruibal al ball i Javi Ruibal a les percussions acústiques i electròniques. Un luxe per als sentits que no es pot deixar perdre.

–Molts cantants titulen els seus primers treballs amb el seu nom per donar-se a conèixer. Vostè ho fa quan porta quasi 40 anys de carrera. Per què?

–Senzillament, perquè el vaig composar aïllat i en solitud; més Ruibal, impossible.

–Com va ser composar en unes circumstàncies tan excepcionals com el confinament?

–Molt diferent a d’altres treballs. El fet d’estar confinats em va permetre una major concentració, i potser que les temàtiques de les quals en parlo no haguessin sorgit de no ser per l’estranya situació. Vaig escriure al mòbil, caminant per la casa, tractant de mantenir una mica d’exercici diari. Quan les vaig tenir totes, es va acabar l’exercici. Sort que al poc temps ja es va poder tornar a caminar per carrer.

–Vostè diu que no es casa amb cap estil musical, sinó amb tots. Pensa ara el mateix?

–Segueixo en aquesta onda. La música és una invitació al joc i la transgressió, però és important no perdre la perspectiva que s’està fent art i no val qualsevol resultat. Cal saber trencar allò que només és una ocurrència i tenir paciència quan es busca. Ara bé, no vull dir que hagi assolit res, només que em regeixo per aquest principi. Tot és subjectiu.

–Treu un disc-llibre quan ara triomfen altres canals. És una manera de combatre’ls?

–No és que estigui fent un pols a la realitat, he fet aquest format perquè feia temps que el contemplava com a possible. Els relats no compten el mateix que les cançons, sinó que es toquen puntualment. Això ha estat un repte divertit i m’ha posat a prova en una altra disciplina. Ara bé, la desaparició del disc com a format d’ús està restant complicitat entre públic i artista. No és una qüestió merament econòmica, que també, és que comprar i tenir a les mans un disc és un acte de suport a l’artista que t’agrada.

–Com s’escriu sobre temes tant recurrents com l’amor sense repetir-se?

–És el gran assumpte de la vida o hauria de ser-ho, la resta és supervivència. Probablement estem repetint una i mil vegades el mateix, així d’insaciable és el nostre anhel de viure’l en plenitud.

–Avui actuarà amb els seus dos fills. Com és la seva relació com a artistes?

–De respecte i complicitat. Els admiro perquè sé de bona tinta que no fan trampes ni es creuen especials. I els estimo amb bogeria.