Des de molt petita Mònica Armengol es va interessar per les múltiples vessants de la creació artística, però també per la seva ensenyança. Això l’ha portat a compartir la creació d’una producció pròpia ben eclèctica, que inclou obres de gran i petit format en pintura, així com gravats, instal·lacions, joieria i il·lustració, amb la docència d’arts plàstiques. Ha participat en diverses exposicions col·lectives (es poden veure obres seves a l’exposició 22x22. La magnitud del petit format, al CAEE, i a La mirada dels artistes, l’homenatge a Sergi Mas, a l’espai Caldes, totes dues a Escaldes-Engordany) com individuals. Pel que fa a les segones, fins al 5 d’abril, a L’Estudi d’Ordino es pot veure De colors i estacions, una selecció d’obres creades al llarg de la seva trajectòria artística.

–Què recull l’exposició que encara es pot veure a Ordino?

–Es tracta d’una selecció de diferents obres que he fet durant la meva trajectòria, i que inclou tant obres de gran format i instal·lacions com l’etapa més actual amb gravats, i obres de petit format, com per exemple, joieria o diversos objectes com llibretes o algun llibre il·lustrat, i que he orientat més de cara als mercats en els quals participo, com ara els d’Andorra la Vella.

–Com definiria la seva pintura?

–Als meus inicis em vaig decantar més per la pintura gestual, i a partir d’aquí em vaig centrar en la dualitat entre la part més atzarosa i incontrolable de la pintura líquida, i una altra part molt més rigorosa, amb més ordre que materialitzava sobretot amb peces que feia amb teles que primer tenyia i pintava en una gran superfície al terra, i després estripava per composar una nova imatge. Treballava amb pintura diluïda i amb tintura de iode, que canvia en funció de la concentració i em permetia obtenir diferents tonalitats de blaus, o de marrons intensos a marrons vermellosos, si utilitzava cola. En general, la meva gamma cromàtica es mou molt en els vermells i els tons càlids, tot i que últimament m’he centrat més en els colors propis del paisatge andorrà.

–És una tècnica molt específica. Encara la fa servir?

–No, perquè pintava molt amb les mans i la barreja de productes pot ser nociva. Ara treballo molt amb aquarel·les i pintura molt líquida donant llibertat al color perquè es barregi. Quan tinc papers de gran format tenyits, els deixo assecar, i amb els trossos més petits composo la imatge que busco. És un procés entre artesanal i artístic.

–Què li comenta la gent que l’ha vista?

–Que els sorprèn que quan veuen una obra de lluny perceben un paisatge amb molta profunditat, però quan s’apropen és molt més abstracte, com un collage de papers amb molta textura, i no una representació de la realitat.

–I és això el que vol transmetre?

–El que m’agrada és com les persones percebem el color, les sensacions que provoca quan el veuen. Vull que la gent s’immergeixi en el color i es deixi emportar.