Fernanda Estalles fa gairebé 20 anys que viu al Principat. Va arribar per treballar amb el seu marit a les pistes d’esquí durant un any i després viatjar per Europa, però s’hi van quedar indefinidament. Llicenciada en Belles Arts, combina la seva feina com a professora d’art a l’escola andorrana d’Escaldes-Engordany amb la pintura, on fa servir tècniques que van de l’oli i el collage al body painting. Ha fet nombroses exposicions, l’última el febrer passat al vestíbul de l’Illa Carlemany on es va poder veure L’expansióvital, un recull de quadres creats l’any passat  amb la tècnica alla prima i centrats en el color i la pintura en estat pur.
  
–En què consisteix la tècnica alla prima?
–Consisteix en pintar fresc sobre fresc, és a dir, que fas una capa de pintura, en el meu cas, de pintura en oli blanca, i abans que s’assequi del tot treballes el color a sobre amb una espàtula. Dona molt de joc perquè et possibilita fer canvis al llarg dels dies.
 
–A L’expansió vital tots els quadres eren abstractes. Per què va triar aquesta tècnica?
–Em vaig decantar per l’abstracció per transmetre la puresa de la pintura, la força de la vida a través del color. Volia parlar de l’expansió de la vida i de com aquesta preval per sobre de la destrucció, tot i que totes dues formen part del mateix cicle. Per a mi el color de la vida és sobretot el vermell, però també els marrons i ocres, taronges i grocs, els colors càlids, en definitiva, que són els que insconscientment interpretem com colors vitals.
 
–A l’hora de crear els quadres va partir d’una idea concreta?
–Sempre hi ha un punt de partida, sobretot a nivell emocional. Paul Klee deia que a mida que el món es fa més horrible, l’art es torna més abstracte, i jo crec que és una mica això. El món està com està i a vegades no ve de gust reflectir el que veiem, sinó el que sentim, nosaltres, però també el nostre entorn.
 
–Com es va sentir amb l’abstracció?
–M’ha agradat molt. El procés creatiu m’ha resultat molt més enriquidor, perquè he treballat més amb la part inconscient.
 
–I com va arribar al body painting?
–Perquè estic oberta al que va sorgint, i l’Ana Arce (fotògrafa) em va proposar participar en el projecte de fotografia i pintura corporal Vecere sine falacio, per a la Unesco. Vaig pintar el cos d’esportistes andorrans, com ara l’Albert Llovera, la Maeva Estévez i la Mònica Doria, per conscienciar sobre l’esport net. Vam començar al 2016, i l’exposició es va presentar al 2019 a Caldea.
 
–Ara que ha acabat l’exposició on es poden veure els seus quadres?
–A diverses galeries d’art virtuals. Arran de la pandèmia s’està utilitzant molt el format digital per exposar. D’altra banda, a Encamp, segurament a finals d’any, faré una altra exposició on hi haurà tant peces d’aquesta última exposició com també quadres nous.