Va néixer a Andorra fa 41 anys, treballa a la construcció i ha estat vinculat al bàsquet i al MoraBanc des de fa anys. En els partits al Poliesportiu, no para d’animar des de l’inici fins al final de partit. És l’ànima de la penya tricolor, que compta amb 45 integrants.

–Com es prepara per animar tot el partit?
–Intento quedar amb la gent mitja hora abans del partit, però la veritat és que costa arrossegar els aficionats. Com que soc un fanàtic, surto una hora i mitja o dues abans de casa, me’n vaig al pavelló, trec els bombos, les bufandes i les banderes. Ho preparo tot i quan ho tinc tot fet surto i parlo amb la gent.

–Costa engrescar la gent?
–Costa bastant. Som una afició una mica freda. La penya no és com voldria, perquè no estem tot el partit cantant, però amb els bombos estem 40 minuts fent soroll. Si no fos per la penya el pavelló seria molt fred.

–Li agradaria que fossin més, oi?
–Si a la cantonada on som hi caben cent persones, m’agradaria que fóssim cent. Cada dia som una mica més, però és cert que costa molt, i hi ha dies que estàs cansat. L’aficionat d’Andorra seu al seu seient i són gent benestant. En canvi, quan anem fora, els que venen que no són de la penya són els que més animen. I per què això no passa al Poliesportiu?

–S’ha d’estar en forma per animar?
–Jo no estic en forma, no vaig al gimnàs ni em preparo ni res. Després de l’estiu, quan porto 10 minuts tocant el bombo em fa mal el braç, però al final és agafar el costum. Un dia el va agafar el meu cunyat i al cap de poc ja li feia mal tot el cos. Un dia entre setmana que vaig arribar tard perquè anava amb els nanos, la gent m’enviava missatges dient-me que el bombo no sonava igual. Si sents els colors i tens ganes d’animar tot és més fàcil.

–Hi ha alguna forma d’animar que no pugui fer per manca de gent?
–Oficialment tenim vuit o nou cançons, i no acostumem a cantar perquè som poca gent, un arriba justet, l’altre no vol cantar. Si fem una cançó i només som 10, no queda bé. Al final quan ataca l’equip contrari fem tot el soroll possible, i quan ataquem nosaltres cridem ‘Força Andorra!’. No fem tot el que m’agradaria fer.

–Té algun referent?
–M’agradaria ser com les penyes de la resta d’equips ACB. A Lugo, Burgos o Manresa se’m queia la baba, però som un país petit.

–No creu que hi ha potencial entre la gent jove per ser més nombrosa i potent?
–A la base hi ha 300 nens, arriba el dia del partit i si hi van 30 és un miracle. Som un país d’immigrants. Si juguem entre setmana, la gent mira per la televisió el Barça o el Madrid, i el cap de setmana, s’estima més anar a la platja o esquiar. La gent ve al bàsquet perquè li agrada el bàsquet però no sent els colors al 100%, o com jo crec que s’haurien de sentir.

–Com és la relació amb jugadors i tècnics?
–M’ha costat bastant, però ara la relació jugadors i afició és força bona, un 10.