L’Inma Forés és enginyera tècnica en telecomunicacions i té TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat). Li van diagnosticar fa només tres anys, fet que a més d’alliberar-la la va empènyer a fer un postgrau sobre el trastorn i a refundar l’associació de TDAH a Andorra (Associació Albatros) per ajudar als que el tenen, i conscienciar la societat. El passat mes d’octubre, l’associació va organitzar la segona Jornada de TDAH a Andorra per parlar sobre les implicacions que té en la vida adulta.

–A vostè la van diagnosticar fa només tres anys. Com ho va rebre?

–Va ser alliberador, era la peça que li faltava a la meva vida. Vaig entendre el que em passava, des que era petita, i tot el que he hagut de lluitar per arribar on estic ara. Les dificultats van ser moltes, i per això vaig prendre la decisió de refundar l’associació, per ajudar a què no li passi a més persones. Trobo una injustícia que hi hagi tantes mancances que permetin retards tan importants en el diagnòstic.

–Per què costa tant de diagnosticar?

–Per falta de formació. Tot i que hi ha molts professionals que ja ho saben diagnosticar, encara falta, per això vam decidir fer la jornada. Però també hi ha altres variables. Hi ha pares que no ho accepten pel que diran. Encara és un estigma.

–Què necessiten les persones amb TDAH?

–Un tractament multimodal que inclogui consultes amb psiquiatria, i un seguiment psicològic que moltes vegades acabem pagant de la nostra butxaca perquè Salut Mental no té suficients mitjans i fan el que poden.

–Després d’una jornada dedicada a la importància del diagnòstic, aquest any s’han centrat en els adults amb TDAH. Per què?

–Perquè el TDAH és un trastorn que dura tota la vida, no desapareix ni es cura, i ens afecta en tots els àmbits de la nostra vida adulta. Molts viuen sense un diagnòstic i les repercussions que això té a nivell laboral, familiar i fins i tot jurídic i penal s’han de tenir en compte. Tanmateix, hem volgut explicar que tot i les dificultats, amb pautes i seguiment podem dur una vida com qualsevol altre. No som bitxos rars, el que passa és que funcionem d’una altra manera.

–Saben quantes persones hi ha diagnosticades amb TDAH a Andorra?

–No. Estem fent un estudi amb el SAAS per esbrinar-ho, de manera anònima. En general s’estima que un 4% de la població té TDAH, però a Andorra aquest percentatge pot ser més alt perquè hi ha més moviment poblacional.

–Quina és la relació de l’associació amb les institucions del país?

– Al 2019 vam establir els primers contactes amb els Ministeris d’Educació, Afers Socials i Salut per fixar protocols de seguiment a les escoles, tenir accés al país a la medicació que funciona millor i que es cobreixi el 100% del seu cost. Malauradament la pandèmia va aturar-ho tot, però ara hem tornat a començar.