En Jordi Sala va néixer a Escaldes-Engordany l’any 1959 i va estudiar Arquitectura a la Universitat de Tolosa. Es tracta de l’únic arquitecte andorrà que va participar en la creació de l’emblemàtic projecte de la Querola d’Ordino juntament amb l’arquitecte francès Jean Nouvel i el català Josep Ribas. A més a més, un dels seus treballs més recents és l’edificació de les torres del Clot d’Emprivat d’Escaldes-Engordany.
 
–Com va néixer la idea de la Querola?
Em van demanar d’engegar un projecte a la zona d’Ordino i vist el panorama i el paisatge, vam decidir anar a buscar a un arquitecte amb més rellevància a fi que pogués presentar uns plànols que realment aportés un valor afegit a l’arquitectura andorrana. En certa manera volíem trobar una visió externa del que significa Andorra i així vam donar amb en Jean Nouvel. Necessitàvem un arquitecte escultural com ell per plasmar una edificació emblemàtica dins un paisatge potent com Ordino i tant amb Josep Ribas, que és l’altre arquitecte amb qui vam tirar endavant, com amb Nouvel, vam començar a parlar el mateix llenguatge des del minut u. De fet, la comunicació va ser molt fluida en tot moment i els tres ens vam coordinar perfectament en tots els aspectes del procés. En cap cas es tracta d’un projecte que neix de Jean Nouvel i després ens el va traslladar a nosaltres, sinó que va néixer directament dels tres.

–En què s’inspira l’edificació i quin propòsit té?
Tot surt d’un concepte mineral. Es tracta d’un projecte geogràfic que només estava pensat per a aquella parcel·la. La zona de la Querola d’Ordino és molt vegetal i feréstec, aleshores volíem establir un contrapunt fort enfront de la vegetació exuberant dels voltants d’Ordino i així aconseguir un efecte impactant. D’altra banda, Ordino és una parròquia que no té sortida, no és una zona de pas i això és un dels fets que també va ser decisiu per escollir la localització geogràfica.

–Llavors, quina va ser la dificultat més gran a l’hora de dur a terme el projecte i durant el procés d’execució?
En l’àmbit de plànols, el principal problema va ser encabir els apartaments que acceptessin l’habitabilitat de les persones a través d’una forma molt particular, ja que sovint, l’excés de creativitat posa les coses molt difícils. Pel que fa a l’edificació, no hem pogut utilitzar gairebé mai sistemes industrials i ho hem hagut de treballar tot. Particularment, la façana nord que està tota feta de pissarra i la conforma un total de 21.000 peces cadascuna de les quals és única i ha estat feta a mà, cap d’elles té una forma geomètrica coherent. Un altra complicació va ser l’habilitació dels grans finestrals d’acer. 

–Com són els projectes amb què treballes ara mateix?
Ara mateix estic treballant en moltes obres patrimonials, és a dir, amb andorrans que volen conservar edificacions que formen part del patrimoni andorrà.