Aquest any es compleixen 30 anys de la mort de Serge Gainsbourg, considerat un dels millors cantants i compositors francesos, i la pintora andorrana Daniela Martins, fan incondicional de l’autor de Je t’aime, moi non plus, l’ha volgut homenatjar amb una sèrie de retrats que giren al voltant de la seva vida i d’algunes de les seves cançons. L’exposició de Martins, que es membre del grup creatiu La Xarranca, es podrà veure fins el proper diumenge a La Peixera d’Escaldes-Engordany.

Com neix la seva atracció pel Serge Gainsbourg?

A casa dels meus pares ja havia escoltat alguna de les seves cançons però a l’adolescència vaig descobrir la que va cantar amb la seva filla Charlotte i em va arribar a l’ànima; trobo que és pura poesia. A partir d’aquí, em vaig comprar un recopilatori, vaig llegir la seva biografia i em vaig convertir en un gran admiradora.

Què és el que li agrada més?

La seva versatilitat. En la seva època, a França hi havia molts cantants, però la versatilitat de Gainsbourg no la tenia ningú més. De fet, va començar com a cantant de jazz però va decidir escriure música més comercial per poder viure d’ella. Va crear molts temes per altres intèrprets, com ara Poupée de cire, poupée de son, cançó amb què France Gall va guanyar el festival d’Eurovisió al 1965.

Quin és l’origen de l’exposició?

Aquest any es commemora el 30è aniversari de la seva mort i l’exposició ésun recorregut cronològic sobre la seva vida i la seva obra. Comença amb un retrat d’ell amb 15 anys fet amb aquarel·la per transmetre la seva fragilitat; després hi ha diverses obres inspirades en algunes de les seves cançons, com ara Les poinconneur des lilas, que parla dels revisors de metro de París que foradaven als bitllets. El quadre està ple de forats sobre un fons lila, que era el nom de l’estació. I acaba amb quadres que fan referència al final de la seva vida quan, alcoholitzat i fumador compulsiu, va entrar en una dinàmica de lletres molt provocatives o polèmiques com la versió reggae que va fer de La Marsellaise, per la qual va rebre amenaces de mort. L’últim retrat és d’uns dos anys abans de morir fet amb llapis per transmetre el seu deteriorament i la seva vulnerabilitat.

Tots són retrats?

Sí, retrats sobre collages que preparo amb paper de revistes o de diaris i després hi pinto a sobre. Per mi el collage és la meva paleta de colors, i moltes vegades utilitzo imatges que tenen a veure amb la biografia de la persona que estic retratant. En el cas de l’exposició sobre Gainsbourg com ell era molt versàtil com a artista, jo també ho he volgut ser a l’hora de retratar-lo.

Expliqui’m un exemple.

Hi ha un quadre que fa referència a la seva compulsivitat a l’hora de fumar Gitanes, una marca molt coneguda a França, i que té un format més petit. Vaig pintar la capsa de cigarretes, però en comptes del dibuix de la noia ballant, vaig posar el seu perfil.