Martha Roquett és una artista andorrana que des dels 7 anys té clar que no pot viure sense la música. Les seves primeres cançons les va escriure a aquesta edat i tot i formar-se en filologia catalana i francesa, mai ha abandonat el seu somni de cantar. Fa 15 anys que actua al Principat i atresorant experiències musicals, com quan va ser finalista al 2004 del càsting per anar a Eurovisió. Amb quatre àlbums al mercat, continua amb la mateixa il·lusió que el primer dia. Abans de finals d’any presentarà Comment oublier, la seva primera composició en francès.

–Quan va sentir que la música l’apassiona?
–Sempre he volgut ser artista, però a la meva família ningú s’hi dedicava i veia molt llunyà poder-ho fer. Però quan tenia 21 anys es va celebrar el càsting d’Eurovisió per Andorra, m’hi vaig presentar i vaig ser finalista. I això que fins llavors mai havia cantat en públic. L’experiència va ser tan bona que va ser llavors quan m’ho vaig plantejar seriosament.

–Com definiria el seu estil musical?
–Inicialment, feia un pop amb influències del rock castellà de grups com La oreja de Van Gogh o Amaral, i amb el temps he anat evolucionant i hi ha més música llatina.

–Què l’identifica com a artista?
–Les meves lletres i la meva manera de cantar. Diuen que la meva veu s’assembla a la de l’Amaia Montero, cosa que m’encanta, perquè m’agrada moltíssim, tot i que el meu estil és diferent.

–I de què parlen les seves cançons?
–A vegades de fets quotidians, tant històries de gent que conec com experiències que m’han passat a mi. Moltes vegades, quan escrius una cançó expliques coses que no t’atreviries a dir en la realitat, tot i que no sempre és veritat el que explico.

–En tots aquest anys ha tret tres àlbums.
–Sí, al 2006 vaig treure Un poco de mí, amb la participació de Pep Sala (Sau); al 2008, Lágrimas de fuego; al 2011 vaig publicar la cançó Hasta el final, amb Jordi Buch, productor de Mònica Naranjo, i l’any passat vaig publicar Papallones, amb la col·laboració del Govern d’Andorra. He cantat en molts locals com ara La fada ignorant. És difícil, però tot el que és especial ho és.

–Què es el que més li agrada de cantar?
–Cantar m’aporta llibertat. Quan faig música o estic a l’escenari em transformo, em sento lliure, soc jo de veritat, em sento en plenitud.

–Quins projectes té en el futur més proper?
–Abans de finals d’any vull presentar oficialment Papallones, ja que amb la pandèmia no vaig poder. També trauré el vídeo de Pégate, el segon single, i temes nous, un dels quals és en francès. Es diu Comment oublier i té un estil més electrònic. D’altra banda, he participat en la banda sonora d’una pel·lícula que encara no s’ha estrenat i de la qual no puc donar més detalls, i he col·laborat en Vent del nord, el disc de El tren de la musa, de Jacob Díaz. Fora de la música, he iniciat un projecte de coaching motivacional per ajudar la gent perquè faci realitat els seus somnis.