Ballarina, coreògrafa i, ara, directora de la companyia de dansa LaMonto, que va estrenar recentment a Cocheras (Huelva) la seva primera obra, Alma. Rosa Maria Herrador és una andorrana que ha desenvolupat la seva activitat principal a la província espanyola de Granada, on ha treballat amb diverses companyies, obtenint diversos reconeixements en forma de premis i gires internacionals. Ara, ha decidit muntar la seva pròpia companyia per a fer la seva obra. 
 
– Com va sortir la companyia LaMonto?
–He treballat amb diverses companyies i de diverses maneres, tant en grup com també de manera solitària. En l’àmbit personal, estava en un moment que volia consolidar el meu propi projecte i fer la meva pròpia marca,  així també puc convidar altres professionals. El nom ve bàsicament pel cognom de la meva mare, Montoliu. 

– De què tracta Alma?
–És un espectacle que vol parlar, a banda de la crítica a l’ús del plàstic, fins a quin punt nosaltres com a societat som obedients i no tenim voluntat pròpia. Això ho reforça aquest món dels plàstics, que ens allunya de la naturalesa i de la nostra ànima. D’aquí, precisament, el nom d’Alma. Aquesta ànima, a poc a poc es va apagant perquè s’allunya de la seva essència. La història tracta d’un futur distòpic on s’experimenta amb els humans, que són tractats com a rates de laboratori per veure fins a quin punt poden sobreviure sols amb plàstics.

–Per què va elegir aquesta temàtica?
–Es tracta d’una inquietud personal. Jo tinc molt present la connexió que tenim nosaltres mateixos amb la naturalesa i, per tant, com a artista també m’inquieta saber com a societat cap a on ens dirigim. Òbviament, el món ha d’avançar però, aquest avanç repercuteix en la mateixa natura. S’elegeix aquesta temàtica per plantejar a l’espectador quins són els límits d’aquests avanços.

– Com planteja vostè en l’obra solucionar aquest tema dels plàstics?
–Hi ha un moment en l’espectacle on comencem a llençar-nos plàstics i els personatges es pregunten, «però, això què és?».Durant el transcurs d’aquesta el plàstic sembla no tenir valor. Fins que finalment sucumbim a la seva invasió, ja que aquest està en qualsevol racó de la nostra societat. Sí que al final arriba el moment de consciència, que s’explica òbviament a través del reciclatge, però també aquesta invasió està present en la nostra manera de viure.

–L’estrena va ser a Cocheras (Huelva) però, té programades més sessions de l’obra, veurem alguna a Andorra?
–Sí, a Granada actuarem a finals de novembre també. I estem en contacte amb altres programadors espanyols per poder fer una gira a través del país. La intenció és portar l’espectacle a Andorra, no només per mostrar l’obra, sinó també per poder compartir amb artistes i el públic d’allà Alma. A més, m’agradaria que part de l’equip fos allà i vegi l’escena artística del Principat.