El Jordi Illamola és un artesà de la forja, i treballa des de la part més tradicional del ferro fins a l’aspecte més artístic i escultòric. Aquest cap de setmana mostrarà el seu ofici a Arinsal, en el marc d’activitats de La Pitavola del Comapedrosa.
 
–Quin serà el seu paper en la mostra?
–El que farem serà recrear la forma de treball antic de la forja, portant un forn tradicional que deu tenir 100 anys. Penso que la gràcia és que la gent pugui veure l’evolució de la feina, així que venim amb una idea en concret per treballar-la i deixar el projecte enllestit al final. La meva proposta per aquest esdeveniment és fer-ne el logo, la pitavola. De fet, en farem la nostra versió perquè el ferro té les seves característiques i una expressió molt concreta, a la que afegirem  la nostra creativitat i li aplicarem el nostre llenguatge. En definitiva, intentarem que en resulti una peça ben maca que després deixarem aquí.

–És la primera vegada que ve a Andorra?
–Hi he estat en diverses ocasions com a turista, però mai havia vingut a treballar. No obstant això, sí que he tingut clients del Principat i he enviat algunes peces. Per exemple, pel sector del Pas de la Casa de Grandvalira, vaig fer uns trineus que serveixen de taula per a menjar i reposar. En concret, vam fer unes rèpliques amb ferro corten d’un trineu molt antic que tenien allà. I d’altra banda, des de fa unes edicions, m’encarrego de fer els trofeus que s’entreguen als guardonats pels Premis CEA, i que tenen la forma d’una escala que personalment trobo molt elegant.

–I què el va portar a la forja?
–El meu pare era ferrer i jo, als 22 anys, vaig començar a treballar a l’empresa de casa. Val a dir que, de petit, jo dibuixava molt, com fem tots en aquella època. Però, en el meu cas, vaig seguir-ho fent animat per la gent que em deia que hi tenia traça. Per això, tenint aquesta professió a casa i afegida a la meva facilitat pel dibuix, he pogut fer un treball amb el ferro que va més enllà del tradicional. La gràcia, per mi, és poder fer l’ofici i també explicar allò que et vingui de gust, i per això dic que faig tant una cosa com l’altra, perquè sovint la gent ho veu molt per separat perquè tot està etiquetat, però no necessàriament ha de ser així.

–Considera que l’ofici tindrà continuïtat?
–Jo penso que sí, perquè el ferro és un material molt mal·leable, molt agraït, i dels que més ha servit a la història. El que sí que penso és que, respecte de la generació del meu pare i les anteriors, quan recordem per exemple l’època Modernista de Barcelona, aquí ja no hi tornarem, això ja s’ha perdut. Penso que ells van arribar molt més amunt perquè es van donar unes altres circumstàncies. Abans un taller es podia tancar una setmana o un mes fent una sola reixa per un client, i clar, quan s’instal·lava era una autèntica obra d’art. En canvi, avui en dia tots tenim molta feina i pressió, i els encàrrecs s’han de fer tan aviat com es pugui. Per això penso que la forja aquesta imponent s’ha perdut. Per sort, he tingut l’oportunitat de conèixer alguns d’aquests mestres.