Merli Castaño és una fotògrafa colombiana establerta a Lleida, un ciutat que li agrada per la seva proximitat a Andorra i els Pirineus, Barcelona i el Mediterrani. Fins demà es pot veure al vestíbul de l’Illa Carlemany Identitats, la seva primera exposició al Principat, un projecte on a partir d’una sèrie de retrats vol promoure la integració social d’un col·lectiu tan vulnerable com és el dels immigrants sense documents.

–Per què ha fet Identitats?
–Per convidar a reflexionar sobre la marginalitat, l’exclusió social i la invisibilitat dels immigrants en situació irregular; les imatges només mostren una part del rostre per reflectir la realitat que viuen sense poder mostrar-se amb total llibertat, perquè d’alguna manera el sistema els està privant de la seva identitat. Des d’aquí, convido els espectadors d’aquesta obra a que assumeixin accions que condueixin a una transformació social integradora que aporti un impacte positiu en la resolució d’aquest problema.

–Com ho ha viscut vostè com a migrant?
–Soc conscient de l’exclusió social que vivim i la necessitat d’integració quan estem tractant de vincular-nos a una societat i ser tractats com a iguals. I crec que els artistes i fotògrafs tenim el deure i l’oportunitat d’insistir en la inclusió, en la defensa dels drets humans, per donar visibilitat a realitats i treballar en projectes i missatges que aportin un impacte positiu en la nostra societat.

–Com va seleccionar els retratats?
–Es tracta d’immigrants, en la seva gran majoria residents del centre històric de Lleida, un barri on jo també resideixo, amb molta diversitat de nacionalitats. Vaig realitzar una petita convocatòria a les xarxes socials, convidant-los a participar en el projecte, i així promoure la integració entre nosaltres.

–Tenia una idea prèvia a l’hora de fer els retrats?
–Volia treballar en clau baixa d’il·luminació per no revelar la totalitat dels rostres per reforçar el missatge i perquè els participants tampoc se sentien còmodes revelant-la.

–Quan va decidir dedicar-se a la fotografia?
–De petita vaig viatjar en cotxe per Colòmbia amb els meus pares i fèiem aturades per fotografiar els diferents paisatges amb la càmera vermella, una Konica Dr. Finder compacta analògica que va ser testimoni dels millors records familiars. De gran, un cop acabats els estudis de comunicació social i periodisme, em vaig adonar que la potència de la imatge m’atreia més que la de les paraules, tot i que m’agraden moltes disciplines artístiques i de comunicació.

–En quin nou projecte està treballant ara?
–Continuo amb la meva formació com a fotògrafa i artista. I aquest estiu he estat realitzant una recopilació fotogràfica de les meves rutes per Andorra, alguns videoclips de l’expressió de la natura i la majestuositat d’aquestes muntanyes andorranes. En el futur vull crear noves sèries a partir d’aquests registres.