Nascut a l’Iran el 1963, Toghrol Mameghani és fill d’un metge iranià i de mare alemanya. Va créixer a Alemanya i posteriorment es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Casat amb tres fills, musulmà de naixement (no practicant) i apolític, avui és metge al Principat.

–Com ha viscut personalment la pandèmia?
–He viscut la pandèmia com un autèntic eclipsi, que de mica en mica va anar ofuscant tot el que representava la meva vida. S’havia de refer i repensar totes i cadascuna de les activitats i accions en l’àmbit laboral i personal desenvolupant noves estratègies per superar el dia a dia. Descobrint que la vivència en un mar d’incertesa ensenya que cada moment és important a la vida i que cada dia és una oportunitat. 

–Quina ha estat la seva experiència més dura durant la pandèmia?
–Quan al començament de la pandèmia, tot just abans del confinament, vaig haver d’assistir a un nen de vuit anys procedent d’un vol de Hong Kong amb tos i febre. La seva mirada de desesperança i por per intuir que li quedava poc temps de vida, em va commoure pel rebuig que van expressar les persones al seu voltant, a excepció dels familiars i del personal sanitari. Aquest nen i la seva soledat eren un presagi del que ens esperava. 

– I quines han estat les vivències positives?
–L’experiència positiva que he pogut viure ha estat veure com cadascú de nosaltres ha complert amb la seva feina mostrant vocació i valentia, exercint així les seves tasques i labors, tant en l’àmbit sanitari com els altres implicats en mantenir el funcionament de la societat. És el fet de veure com l’esperit de les persones s’ha mostrat en cada gest de generositat, això m’ha donat força per afrontar aquesta situació tan complexa com insòlita. La pandèmia m’ha demostrat que tots els professionals de la salut treballem amb dedicació i no només per cobrar un sou.

–Com veu el futur després de la pandèmia?
–Veig un temps que ens dona l’oportunitat de valorar la relació entre les persones amb més importància, tant les amistats com la família, en un camí per mantenir l’essència de l’esperit humà en un món de tecnologies deshumanitzants. En aquest futur postpandèmic hi haurà una medicina més sofisticada, més exacta, però on els professionals no es poden oblidar que tracten amb persones, les quals tenen una història al darrere. A més, tinc l’esperança que la medicina del futur sigui capaç de curar totes les malalties. 

–Finalment, què opina sobre el tractament que han fet els mitjans de la pandèmia?
–Tinc la impressió que els mitjans de comunicació han estat instrumentalitzats per part de la política amb l’objectiu de controlar la informació i transformar el patiment humà en xifres. Aquest control ha limitat la capacitat informativa que tenen els mitjans per tapar la mirada crítica que té el periodisme. Acabo amb una frase que vaig sentir a la ràdio que deia que la potència és la força per crear i el poder és la força per dominar.