Teresa Colom acaba de publicar el seu sisè poemari, El cementiri de les matrioixques, on reflexiona sobre les relacions de pares i fills i la infantesa des de la perspectiva de filla i mare, fet que li permet tancar el cercle. L’escriptora andorrana va trigar anys en decidir-se a compartir la seva poesia, però la gran acceptació de la seva obra li ha permès dedicar-se en cos i ànima a plasmar un món interior que durant molts de temps només va compartir amb si mateixa. Ens n’alegrem.

Quan va tenir contacte per primera vegada amb la poesia?

Als 8 o 9 anys, a l’escola. Tot i que no entenia tot el vocabulari, el ritme intern i la sensació que em transmetia em van atrapar. I a partir d’aquell moment em va agradar molt, no només llegir poemes, sinó escriure’ls per a mi per intentar entendre les coses que m’envoltaven i com les veia. Tot i que després d’escriure’ls els estripava. Quan em vaig presentar al primer concurs de poesia, de la biblioteca pública del Govern, vaig haver d’escriure els poemes expressament perquè no tenia res guardat.

Ara presenta El cementiri de les matrioixques. Què ha volgut compartir amb els seus lectors?

El poemari parla de l’experiència de la infantesa, les figures del pare i de la mare, de com ens marquen, i com quan passes a ser mare et trobes a l’altra banda de tot i et replanteges molts punts de vista que havies tingut de petita.

I ha arribat a alguna conclusió?

Quan escrius un poemari personal no arribes a cap conclusió, però de vegades fas una espècie de pausa amb tu mateixa i treus certes coses que potser fa uns anys enrere ni tant sols sabies que tenies dins teu.

D’on neix la seva necessitat d’escriure?

De la necessitat de sentir coses que realment perceps com veritables, que surten de tu d’una manera genuïna. També de la necessitat d’expressar els dubtes sobre el que som i el significat que pot o no tenir el món. Publicar acaba de ser un procés natural. Entres en un circuit en el qual que una persona que no coneixes et llegeixi té tot el sentit perquè tu escrius com una veu, però amb inquietuds i neguits que són compartits per tots. Ja no sents que t’estàs exposant, sinó que formes part d’aquest cercle. La poesia és una creació que, de fet, comparteixes amb els altres des de la solitud.

És una poeta reconeguda amb diversos premis. La pressiona o ho gaudeixes?

Provoca un agraïment quan veus que allò que tu has generat el públic o la crítica ho rep bé. Al mateix temps també saps que no sempre pot ser així, però sé que la literatura és una carrera de fons i que l’important és anar treballant. No sempre pots agradar a tothom, però sempre has de ser fidel al que tu sents per no perdre la teva personalitat.

Es compleixen 20 anys de la publicació del seu primer poemari. Que li diria al seu jo del 2001?

No et rendeixis.

El poemari, publicat per Edicions Proa, es presentarà a Andorra al proper mes de juny.