La Irene Reig és saxofonista, i s’ha guanyat el reconeixement de ser de les millors representants del jazz català. Va pujar a l’escenari de la Sala Prat del Roure d’Escaldes-Engordany amb La Vella Dixieland, amb motiu del Dia Internacional del Jazz.
 
–Què la va portar a la música, i més concretament, al jazz?
–Vaig començar a estudiar piano clàssic, i més endavant i en paral·lel, començo a estudiar saxo perquè em crida molt l’atenció. De mica en mica, vaig anar trobant a gent que feia jazz i música afroamericana, fins que vaig conèixer al Pau Casares, que és el clarinetista de La Vella Dixieland, i va ser com el meu gurú. Va ser un abans i un després perquè va ser qui em va ensenyar a enllaçar bé les notes per poder improvisar a través dels estàndards, i em va impulsar a entrar a l’Esmuc, i més endavant, anar a Amsterdam i Filadèlfia, on també vaig estudiar.

–És a dir, que no anava a buscar el jazz sinó que hi va acabar parant?
–Sí, va anar una mica així. Crec que és com  quan t’enamores, que no saps molt bé perquè és... són coses que et fan vibrar i et posen la pell de gallina, i a mi amb el jazz és el que em va passar. 

–Té diversos projectes entre mans. Ens els pot explicar?
–És veritat que estic bastant enfeinada tot i l’època que vivim, i m’agrada tenir diferents facetes. Tinc els projectes musicals que lidero: The Bop Collective i Irene Reig Trio, amb qui acabem de treure el disc Mira; estic residint a la Clasijazz Big Band d’Almeria, que em permet créixer en l’àmbit interpretatiu amb l’instrument; i d’altra banda, estic al col·lectiu de The Changes, que som una plataforma que pretén visibilitzar aquesta música i aportar el nostre granet de sorra musical a la ciutat. De fet, també és segell discogràfic i en un any de pandèmia, ja hem tret 11 discos i estem a punt de treure el dotzè.

–I d’entre aquests, el seu.
–Evidentment el vaig voler fer amb The Changes perquè intentem fer bullir l’olla una mica per crear un catàleg que ens agradi. Inicialment, havia de ser un concert en directe al Jamboree. Però no va poder ser i el vam gravar al Milano Jazz Club, sense públic.

–I com veu el sector cultural, actualment?
–Penso que hi ha iniciatives increïbles i gent que està treballant moltíssim, però falta una mica d’infraestructura: llocs on poder tocar, ajudes a la nova fornada d’artistes i associacions creatives... Crec que falten espais per poder exposar tot aquest talent que jo veig que hi ha, per exemple la meva ciutat, Barcelona, i també a d’altres.

–Era la seva primera actuació a Andorra?
–En realitat no, vaig tocar fa molt de temps amb la Sant Andreu Jazz Band i ja no ho recordo gaire. Així que diguem que sí. Per això em feia molta il·lusió tornar, i més amb un grup com La Vella Dixieland, que per mi són uns referents en el món del jazz. És un honor que m’hagin cridat per col·laborar en aquest nou projecte.