El David Gálvez és escriptor, i aquest Sant Jordi presenta Carrer del bosc, a la venda a totes les llibreries del Principat. De fet, al llarg dels vuit anys dedicant-se a l’escriptura, ha publicat de forma seguida i en diferents formats. 
 
–De què tracta Carrer del bosc?
–Té la forma de dietari sense detallar les dates, però bàsicament són els 80 dies que vam estar confinats l’any passat aquí a Andorra. I respon a les dèries, les experiències i les coses que li van passar a algú que va prenent nota d’aquests dies. Comença amb un to una mica lleuger, perquè al principi semblava que ens en fotéssim tots, però a mesura que es va anar imposant la realitat, el to també va canviant i passa a ser més reflexiu. Però miro de fer entrades molt curtes, com en petits versicles, perquè sigui lleuger.

–Com va anar la presentació a Sant Julià?
–Va anar molt bé perquè vaig tenir dos companys de presentació molt potents, l’Albert Villaró i l’Iñaki Rubio, que a part de ser escriptors i bons lectors, són amics. I va ser molt fàcil perquè vam fer una mena de conversa a tres bandes, tractant diferents aspectes que van apareixent al dietari. En el fons, és un dietari basat en mi i la meva persona, però hi ha trossos ficcionalitzats, és a dir, que són clarament exageracions o coses que no m’han passat a mi. 

–Creu que la gent encara té el costum de la lectura?
–Està clar que està molt dividit, però la gent que és lectora, sabem que ho és molt, i penso que en aquesta època de confinament i després han llegit més que mai. Els que estem vinculats en aquest món vam quedar parats de la quantitat de gent que demanava poder comprar llibres quan estaven tancades les llibreries a Catalunya. Hi ha hagut molt moviment, i malgrat tot, el sector editorial no s’ha ressentit tant com d’altres sectors. Per tant, crec que la gent continua guardant aquest refugi de la lectura.

–És a dir, que hi ha hagut gent que s’hi ha reenganxat?
–Penso que sí, que hi ha hagut gent que el dia a dia els engolia i el fet d’haver d’estar a casa els hi ha permès retrobar-se amb l’activitat. 

–I com a usuari actiu de la llengua, què en pensa de l’ús del català a Andorra?
–Tinc una opinió molt pedestre al respecte. Jo em dedico a fer el que puc, que és parlar en català gairebé el 100% de les ocasions que estic al carrer, i també a escriure en català, que és la meva eina. Però sense fer escarafalls a res més, perquè a mi les llengües m’interessen en general: soc traductor i tinc formació en literatura hispanoamericana. Però bé, veig fotut l’ús aquí a Andorra, com a tot arreu on s’usa el català, perquè per més que aquí sigui la llengua oficial, no és la llengua més forta en tots els àmbits. Per això penso que tot el que puguem fer des dels mitjans, dels que escrivim i els que parlem en català, fer una mica més d’acte de resistència quasi, encara que jo no m’ho prengui així. Però és cert que el més fàcil seria passar-te al castellà, publicar en una  editorial més gran i potser fer-te famós, però penso que està molt bé picar pedra i és el que toca.