El jove ordinenc de 25 anys Dylan Remolu s’està obrint camí en el món de la música i ha concedit una entrevista a EL PERIÒDIC per explicar-nos els seus projectes professionals i la seva evolució com a cantant i compositor, dins d’un sector molt competitiu en el que, poc a poc, espera poder fer-se un lloc que li permeti viure de la seva gran passió, la música.

Quin és el seu nom artístic?

Dylan.

Quan de temps fa que es dedica a cantar i composar?

A cantar des dels 8 anys en el Cor dels Petits Cantors del Principat. A composar, fa tan sols un any. El cuquet ja el tenia d’abans, de fet als 18 anys vaig anar a veure algun productor pel tema de la veu i em deien que sonava molt bé, però que si volia tenir èxit havia d’escriure els meus propis temes. Paral·lelament, vaig iniciar una relació i vaig deixar la música. Quan es va acabar em vaig refugiar a la música. Una nit d’octubre, el meu amic Albert va començar a tocar la guitarra, el vaig corregir en un parell d’acords, i quan la vaig agafar de nou la connexió va tornar i des de llavors composo. Aquell vespre va canviar tot.

Quina formació musical té?

No tinc formació, he après a tocar per internet, mirant tutorials a YouTube i de forma autodidacta. Observo els moviments, els imito i a base de repetició els he anat assimilant.

Actualment pot viure professionalment de la música?

No, ara em costa diners, però espero poder-ho fer algun dia i que em paguin per dedicar-me a la meva passió.

On s’inspira per compondre?

La majoria de cançons les faig a casa, alguna vegada surto i provo d’escriure a la muntanya, però normalment arribo a casa de la feina, agafo la guitarra i a partir d’aquí el que surti.

Quin són els temes sobre els que li agrada escriure?

El contingut de les lletres és molt variat, puc escriure d’amor, de desamor, de noves il·lusions, així com d’aspectes que afecten a la societat, de denúncia social, d’experiències pròpies que vull compatir en forma de cançó; i després també tracto temes més atrevits i canyers, relacionats amb el sexe i quelcom més calent o pujat de to.

Com definiria el seu estil musical?

Pop, indie rock. És un estil independent que descriu l’actitud que tinc per fer la meva pròpia música, sense dependre de grans discogràfiques i amb un baix pressupost, però que em permet sentir-me lliure per conduir la meva carrera a la meva manera.

El pájaro, que finalment es titularà En pleno vuelo, és una cançó que encara no ha publicat i que he escoltat en primícia. M’ha agradat molt, si em permet que li digui. En ella parla de creure en un mateix. És autobiogràfica?

Moltes gràcies, saber que un mitjà de comunicació com el seu ha vist la meva feina i li ha agradat em fa molt feliç. I sí, és autobiogràfica absolutament, descriu com a la vida has de confiar en tu mateix i lluitar per allò que vols.

Que li diria a la gent perquè l’escoltés?

Jo la definiria com una cançó d’autosuperació. Parla de vèncer les pors, d’atrevir-nos a sortir de la nostra zona de confort, per poder aconseguir els nostres somnis i tocar el cel. Tot i la fragilitat de les potes de paper d’un ocell que promet trepitjar aquest cel, tracta de fracàs, de valentia, de lluita, d´aprenentatge per entendre que arribarà el nostre moment.

Creu que Andorra potencia i ajuda prou els seus artistes o han d’acabar marxant fora si volen tenir futur?

No. He estat vuit anys als Petits Cantors essent solista del Cor Nacional i a mi ningú m’ha vingut a dir res. A l’igual que quan hi ha un bon esquiador es bolquen i li donen beques, patrocinis i el que faci falta, quan es tracta d’actors, cantants o artistes en general ens hem de buscar la vida en els països veïns. Això és una pena, perquè es perd molt de talent; si ens donessin més suport nacional, seríem un valor afegit per al país, per vendre el Principat a l’exterior i posicionar la marca Andorra i la seva cultura al món.

Existeix una indústria musical al Principat?

No, que va, ni productores, ni discogràfiques, ni empreses que et puguin fer de pont a nivell de representació o donar assessorament especialitzat en aquest sector.

Ha gravat vàries maquetes. Quin cost té?

Sí, concretament set, tres amb veu i vídeo, i les altres només en veu. Les he finançat jo amb ajuda dels meus amics Albert i Ari, que creuen en mi més que jo mateix, i que són els que m’han animat a emprendre aquesta aventura de forma professional. L’Ari té molts contactes i és la que ha aconseguit l’estudi de gravació i la realització dels vídeos a meitat de preu, i l´Albert és amb el que composo i faig els arranjaments. També m’ha donat suport TEN Productions, que és una productora de Sabadell, que em va escoltar i està apostant per mi.

El càmera que ens ha fet els vídeos és Jesús Carrasco; estan gravats a Sevilla i els vam fer en tres hores. Així que actualment tinc gravades Jaula de marfil, El reloj, Vete, En pleno vuelo, Lonely,Blueeyes i ElJardín.

Canta en castellà. Per què?

Per arribar a més gent; tinc més mercat. També m’expresso millor, inclús vaig començar fent cançons en anglès, però els productors i gent que hi entén amb els quals vaig parlar em van aconsellar que primer ho fes en castellà i després, si la cosa va bé, doni el salt a l’anglès. No obstant, per ser honest, haig de dir que la primera cançó que vaig escriure va ser en angles i es titula Lonely.

Compta amb el suport familiar per lluitar pel seu somni o li han dit que millor que ho deixi córrer i sigui realista?

Sí, absolutament. Soc el petit de la casa, tinc dues germanes i tan elles com els pares em donen suport en qüestió de diners, recolzament moral i difusió del que faig. Són els meus fans número u.

Té parella?

No, ni ganes, vaig estar quatre anys amb una persona i ara el que em ve de gust és gaudir una mica de la meva llibertat i pensar en mi.

Em consta que té un grup d’amics molt íntim que l’està ajudant a créixer com a artista. Que em pot dir d’ells?

Sí, l’Albert Usubiaga i l’Ariadna Pujadas són fonamentals per mi. Gràcies a ells estic aquí, jo no soc molt somiador, ells són els que m’han animat a llançar-me a aquesta aventura i em diuen «vinga va, tio, que vals, que tens talent». Són els que m’han ajudat a creure que puc dedicar-me professionalment això.

A l’Albert el conec des de fa set anys i col·labora amb mi a nivell de composició i l’Ari és la dels contactes. Som un trio una mica estrany, però ens ho passem molt bé junts. Ells em diuen que he nascut per cantar i al final penses que com a mínim ho haig d’intentar.

Quines són les seves motivacions per dedicar-se el món de la música: la fama, els diners, lligar, expressar-se?

Expressar-me sobretot, és molt terapèutic. Evidentment la idea és poder viure d’això, per tant poder guanyar suficients diners és un factor important, però l’objectiu tampoc és fer-me milionari, ni ser el súper número u. La fama no és quelcom que m’interessi, de fet, soc molt tímid o sigui que segurament no la portaria bé; ja m’ha costat molt sortir als vídeos, i pel que fa a lligar, ni m’ho plantejo.

Canto i toco perquè em fa sentir bé; m’encantaria que a la gent li agradés la meva música i els emocionés; per mi aquesta és la gran motivació.

Vete és una altra de les seves composicions. Es tracta d’una experiència personal sobre una decepció amorosa?

No exactament, alguna cosa hi ha, però moltes vegades jugo a fer hipòtesis amb la imaginació i crear històries o possibles vivències basades en una experiència personal, però que després agafen vida pròpia i es converteixen en un relat nou i diferent.

Quins són els projectes més immediats que té?

Ara mateix crear un compte d’Instagram nou amb un perfil més artístic i anar penjant i publicant a les xarxes els vídeos de les maquetes que he fet, i fer la màxima difusió d’aquest material en tots els mitjans que pugui. Crec que tot i que està realitzat amb pocs mitjans, és molt bo, espero que li agradi a la gent i que em permeti obrir-me les portes per fer-me un lloc com a artista.

Et desitgem molta sort i molts èxits.