El Lluís Manel Montoro és periodista de formació. Ara es dedica a la seva productora audiovisual, fent filmacions terrestres, aèries i també subaquàtiques, perquè el Manel és també submarinista professional. Darrerament ha estrenat un documental amb Ramon Casabayó de la seva expedició a l’Illa de Coco, de Costa Rica.
 
–Com va anar el passi al Cicle de Cinema de Muntanya i Viatges?
–Va ser una experiència molt gratificant. Em consta que la gent va apreciar tant el documental com les posteriors explicacions: hi va haver molt diàleg i interacció amb el públic. De fet, ja ens han confirmat que l’emetran durant l’Andoflora i en festivals de la Costa Brava. Estem molt satisfets de com va anar i sobretot de la recepció del públic.

–Ens pot fer cinc cèntims del documental?
–És un documental que se centra en la vida marina de l’Illa del Coco, un indret que com que no ha estat colonitzat mai per l’home, sembla que el temps allà s’hagi aturat. De fet, és l’illa on van gravar els exteriors de Jurassic Park, i realment sembla una illa juràssica. A més, com és un espai protegit, el fons marí també ho està i els animals allà no tenen por de l’home. Els taurons són tímids, però s’apropen a tu perquè comparteixen la curiositat amb els humans. I en aquesta illa, que no és un lloc tan explotat, interactuen molt amb tu. Per tant, va ser una experiència molt enriquidora el fet de poder estar a prop de taurons martell o de taurons tigre. I sobretot, vam poder veure una cosa única, que és la dansa de seducció de les mantes. Va ser un moment molt especial i vam tenir molta sort que ens permetessin estar allà. Les mantes són gràcils, elegants, tranquil·les, pausades... i va ser un dels moments únics que tens la sort en la vida de presenciar.

–D’on neix la seva passió pel submarinisme?
–Sorgeix perquè de petit sempre mirava els documentals de Jacques Cousteau i somiava en fer això, i va arribar un dia que a través d’amics vaig començar a provar fins avui, que m’he convertit en un professional. Soc un apassionat de la natura en general, crec que és un miracle el que tenim. I el món submarí m’atrau perquè és un món quasi extraterrestre, de silenci, de colors, ingràvid… és un món apassionant quan el descobreixes.

–Alguna expedició que recordi en especial?
–Recordo Palau, a Micronèsia, lloc on hi va haver una de les grans batalles de la Segona Guerra Mundial entre americans i japonesos, i vaig poder bussejar entre restes de kazes i hidroavions. També recordo la Gran Barrera d’Austràlia, que és un espectacle visual i vaig tenir una experiència impressionant: en una immersió nocturna, vam gaudir d’unes cuques de llum sota de l’aigua i semblava que fóssim a l’espai, perquè era tot fosc i veies pampallugues, com estrelletes a tot arreu. 

–I quina té pendent?
–De llocs pendents sempre n’hi ha, però tinc molt presents: Galápagos; poder bussejar amb orques; i també bussejar sota els icebergs de l’Àrtic, però necessito encara més formació per a aquesta última experiència.