El Javier Balmaseda és un artista radicat a Andorra fa més de 20 anys. El seu art està marcat per l’estil povera, amb una primera etapa més contestatària i una projecció universal posteriorment. Aquests dies, la Galeria Taranmana acull la mostra Solo aire, especial per ser la primera amb només pintura.
 
–Què ens pot dir de Solo aire?
–És un concepte que ja em vaig plantejar el 2017. La meva metodologia de treball implica dibuixar molt, que és com jo penso. I de totes aquestes idees, n’hi ha que se solidifiquen i les acabo materialitzant. També hi ha vegades que si necessito un element, l’agafo i ja està, no el construeixo. En el cas de Solo aire, és un concepte marcat en l’obra de l’entrada on creo aquest sofà inflable. I el títol ve d’això: de la negació del contingut i del símbol, o d’allò que pot representar una forma.

–I per què va reprendre aquesta idea?
–Com deia, no totes les idees s’acaben representant. En aquest camí hi ha molts projectes que queden al calaix, i quan sorgeix l’oportunitat, busco aquí. Un exemple és la meva participació en l’exposició de Venècia del 2013 amb la mostra dels cavalls: feia 13 anys que havia pensat aquella idea, i aleshores la vaig treballar i perfeccionar, però el concepte ja existia. 

–És la seva primera mostra de pintura?
–Sí, perquè la meva forma de treballar implica una primera fase d’esbós, de dibuix, de cerca de solucions tècniques, per a després, transformar-lo en una instal·lació o escultura. Sempre del pla bidimensional al tridimensional, perquè fer-ho en dos bidimensionals em sembla redundant. I fins ara la pintura no m’havia permès tenir aquest resultat, no era conseqüent amb el meu concepte.

–Com s’ha trobat creativament aquest darrer any, amb la influència de la pandèmia?
–Pel que fa a la meva feina no ha afectat. Fins i tot, potser m’ha anat millor, perquè he anat de casa al taller i viceversa. No tens temps de dispersar-te i t’obligues a treballar. L’afectació ha estat per la logística i exposicions, perquè no hi ha hagut fires internacionals i la majoria de galeries del món estan tancades o molt limitades.

–Sent que la cultura té tibada a Andorra?
–Entenc que hi ha un moviment emergent que s’està incentivant i que s’està donant més valor als artistes locals. Però el fet que aquesta sigui la meva primera mostra en una galeria privada al país, amb els anys que fa que hi soc, ja és en si estrany. En el món de les arts plàstiques, hi ha un projecte molt important a Andorra: la participació en la biennal de Venècia. Jo hi dono suport perquè penso que és un aparador internacional importantíssim i un estímul pels artistes d’aquí, i és una pena que estigui a punt de desaparèixer. Al meu entendre, si el problema és pressupostari, em sembla una justificació barata perquè, què són 250.000 euros en el pressupost d’un país? Res. Aquesta és la meva reflexió. Al final, es tracta de decisions polítiques, i si els polítics no en tenen ni idea, doncs què vols que et digui...