Erica Gonçalves (Andorra la Vella, 2002) és una de les moltes jugadores internacionals de l’Enfaf Femení. L’equip del Principat competeix aquest any a la Preferent catalana, tot un repte després de l’ascens de l’any passat. L’objectiu és el de mantenir-se i anar agafant experiència a la categoria i aquestes noies, que no són professionals, estan disposades a sacrificar-se per a deixar ben alt el pavelló a Catalunya.

 
– Com va estar la represa de la lliga després de tant temps sense competir?
–Vam agafar la represa amb moltes ganes i il·lusió perquè portàvem molt temps esperant aquest moment. Jo, personalment, el dissabte estava molt nerviosa pel nostre primer partit després de tant temps. Ho vam donar tot, però s’ha de dir que a Preferent totes les petites errades es paguen.

–Com han mantingut la motivació als entrenaments sense el premi dels partits?
–S’ha de dir que, a vegades, no hi havia tantes ganes. Però quan realment t’agrada el que fas, les ganes sempre hi són. Hem estat molts mesos aturades sense poder entrenar ni competir i el poder entrenar sense competir ho havíem de valorar i més sabent que a Catalunya no podien ni entrenar. Per nosaltres ha sigut un petit avantatge que havíem d’aprofitar.

–No són professionals, però entrenen com si ho fossin. Resulta complicat?
–El nostre equip està format per noies de 15 fins a 36 anys, per la qual cosa moltes noies estudien a Andorra o fora i altres treballen. Cadascuna ho porta de la manera que pot i s’organitza com pot. La veritat és que no és fàcil, però és el que ens toca, estem a Preferent i si volem pujar o mantenir-nos hem d’entrenar i donar-ho tot, tant als entrenaments com als partits i ens hem de sacrificar una mica. També tenim el cas d’una jugadora que fa poc va ser mare (Miriam Tizón) i intenta venir quan pot, perquè no és gens fàcil deixar la teva filla sola per venir als entrenaments.

–En el seu cas en concret, estudia a Font Romeu, França. Com s’ho fa per tal de combinar els estudis i el futbol?
–Al principi, per a mi no era gens fàcil, perquè era una noia molt poc organitzada. Però si realment volia seguir al futbol havia d’organitzar-me, i, a poc a poc, he agafat el ritme.

– Com se sent en representar Andorra fora de les fronteres?
–Per a mi és un orgull; sempre ho ha sigut. A França em diuen molt que soc espanyola o que ser andorrana i espanyola és el mateix. I per a mi això és una falta de respecte i em molesta una mica. Per molt que fem frontera amb Espanya no vol dir que som espanyols. Som un país. Petit, però ho som.

– El proper dilluns és el Dia de la Dona. Li agradaria reivindicar el paper de l’esport femení a Andorra?
–M’encantaria. Crec que ja és hora que l’esport femení estigui valorat i reconegut com es fa amb el masculí.