L’Eva Arasa va venir fa 13 anys a treballar a Andorra de manera temporal però l’experiència andorrana li va agradar tant que ja no ha volgut marxar. Després de passar professionalment pel periodisme i la comunicació institucional, actualment combina la creació literària amb l’ensenyament. De la mà de la Xarranca, el febrer passat va presentar ‘Haiku a dues veus’ amb els collages de Yolanda Blanco

Com va sorgir la idea de l’exposició?

Al 2019, la Xarranca va iniciar un projecte per apropar-se als haikus des de diverses disciplines artístiques. Van organitzar una jornada amb diferents tallers, i van convidar poetes que havien fet haikus a recitar-los. Vaig conèixer la Yolanda al taller de collage i vam connectar de seguida. Ens vam intercanviar obres que ens van inspirar i a la Peixera es pot veure aquest procés evolutiu i el diàleg que s’estableix entre els haikus i els collages.

Què li agra d’escriure haikus?

Els haikus són com una mena d’exercici on has de concentrar tot el que vols dir en tres versos. Això m’obliga a anar a l’essència del que vull parlar, i m’agrada.

On troba la inspiració, a dins seu o a l’exterior?

M’agrada la combinació de l’extern i l’intern, tant si encaixen com si es produeix un contrast.

En el cas del poemari Haikus d’Engolasters, hi havia una part de paisatge extern, que em connectava molt amb l’estat d’ànim. Com es tractava de fer una evolució del llac durant tot un any, cada estació tenia molt a veure amb un sentiment intern, una emoció.

L’any passat va publicar Les oliveres i altres paisatges perduts amb il·lustracions de la seva germana. L’obra traspua nostàlgia. De què?

El punt de partida va ser la malaltia i mort del meu pare. Vam anar a un lloc on tenim ametllers i mentre els mirava florits vaig ser conscient que el meu pare no arribaria a veure les ametlles. I aquesta nostàlgia em va fer pensar en altres coses que he perdut al llarg dels anys. És un enyor de persones que he perdut i d’alguns moments de la infància.

Digui’m un poeta que li agradi molt i per què?

Màrius Torres m’agrada molt perquè crec que amb un llenguatge molt senzill, molt entenedor, molt de la terra és capaç d’apuntar sensacions que són una mica universals. M’agrada molt com arriba a això, a parlar de temes fins i tot transcendents amb un llenguatge que toca molt la terra.

L’any passat va guanyar el concurs de contes Núvol. Per què va decidir canviar els poemes pels relats?

Perquè la ficció em permet tractar temes actuals. La ficció i els relats m’allunyen del joc que la poesia té de manera implícita. Ara n’estic escrivint més amb un punt gòtic i de misteri

L’exposició es pot veure fins el 6 de març a l’espai la Peixera d’Escaldes-Engordany.