En Rafael Duarte (1993) és un jove resident de nacionalitat portuguesa, que des de ben jove ha tingut inquietuds per la interpretació. És informàtic de professió, però fa poc li va sorgir l’oportunitat d’interpretar un personatge del film El fred que crema.
 
–D’on li ve la vocació per la interpretació?
–Des de petit que sento feblesa per les arts escèniques, encara que fins fa ben poc no m’havia atrevit a apuntar-me a classes de teatre. Li atorgo la culpa a un company de treball, Toni. Nosaltres sempre estàvem imitant i parodiant personatges coneguts a les estones lliures de la feina.  Ell ja cursava teatre a l’escola L’Animal i jo em vaig apuntar amb ell.
 
–Que va suposar per a vostè començar les classes de teatre?
–Aquell dia tot va canviar i certament no exagero en dir que alguna cosa va despertar en mi. Allò em va atrapar de tal forma que no ho puc explicar amb paraules. Els companys i el bon rotllo barrejat amb la desconnexió del món real fan que aquelles dues hores setmanals es converteixin en un xut d’adrenalina i una descàrrega de la tensió acumulada durant els dies previs. Ho recomano enormement per a qui sofreixi d’estrès. Ja sigui allí o en una altra escola de teatre. Durant aquestes dues hores t’oblides de qui ets.
 
–Com va arribar a rodar en la pel·lícula El fred que crema?
–Els companys de l’escola de teatre i jo ens vam assabentar que es rodaria una pel·lícula a Andorra anomenada El fred que crema basada en l’obra teatral d’Agustí Franch i sota la direcció de Santi Trullenque. I vam tenir la sort que tot l’alumnat de l’escola es podria presentar al càsting. A mi no em va sortir molt bé, però uns mesos després i ja havent oblidat haver fet el ridícul, o això creia, rebo una trucada. Era Hector Romance, el primer ajudant de direcció de la pel·lícula. Va resultar ser que necessitaven la versió jove d’un actor de renom i que jo donava el perfil. No puc dir el nom per no desvelar la trama, però l’eufòria que vaig sentir en aquell moment no té preu.
–Com va ser la gravació del film?
–El mes de novembre passat es va gravar la seqüència en la qual surto, una escena de violència que a causa de les seves altes dosis de brutalitat, crec no deixarà indiferent ningú. Ha estat una experiència enriquidora en tots els aspectes, malgrat haver tingut una baixada de tensió en algun moment a causa de l’esforç i la intensitat que requerien les preses. Jo només sé que això m’encanta, m’encanta fer teatre i cinema; com més faig, més vull fer.

–Té nous projectes entre mans?
– Amb la pandèmia tot s’ha aturat, però amb l’escola de teatre estem preparant una obra, sobre el terrat d’una empresa en la qual els seus treballadors es troben per fumar i de les seves interaccions sorgeixen històries. La idea era presentar-la el passat mes de desembre, però va ser impossible a causa de la Covid. H