Una idea, quatre motxilles i molta il·lusió és l’únic que la Núria Samaniego i la seva família van necessitar per començar el viatge de les seves vides: la volta a món.
 
–Com va sorgir la idea de fer la volta al món en família?
–La idea va sorgir arran d’una conversa amb una amiga en la qual em va comentar que uns amics seus ho havien fet. En arribar a casa ho vaig explicar al meu marit i a les meves filles i ells van començar a preguntar-se, per què no ho fem nosaltres? A mi en un primer moment em va semblar una bestiesa, però a poc a poc li vam donar forma a la idea, fins que al cap de tres o quatre dies de dir-ho a casa vam acabar comprant els bitllets d’avió.

–Com és viatjar amb família?
–Viatjar al voltant del món amb la família és indescriptible. El més important és tenir molt bona relació, tot i que he d’admetre que en algun moment del viatge necessitàvem separar-nos una mica per tenir el nostre espai. Però a nivell personal i en l’àmbit familiar ens ha fet millorar la nostra relació que ja de per sí era molt bona.
 
–Quina ruta va fer i quant temps li va portar fer-la?
–Primer vam sortir des de Londres, per anar cap a Sudamèrica, on van estar uns tres mesos. Després vam visitar Nordamèrica, i vam començar pel Canadà, baixant pels Estats Units fins a arribar a Mèxic. Sobre aquestes dates ja vam començar a escoltar algunes notícies sobre la Covid-19 i teníem la idea d’anar cap a Singapur, però a causa de la pandèmia la vam haver d’anul·lar. Llavors vam anar a Hawaii, després cap a  Austràlia i vam finalitzar a les Filipines on ens va enxampar el confinament i vam haver d’aturar el viatge. 

–Com va passar el confinament a les Filipines?
–Quan vam arribar a les Filipines ho vam fer a una illa bastant gran i no gaire agradable com per passar un confinament, però la meva filla coneixia una illa més petita que es diu Siargao i ens va dir que si havíem de passar un quarentena, el millor era intentar fer-ho a aquella illa. Per sort vam agafar l’últim vol que sortia fins a Siargao. Tot i que teníem clar que ens confinaríem, mai pensàvem que serien cinc mesos.

–Té pensat tornar a reprendre el viatge?
–Demà. Si pogués, tornaria demà mateix, tenim moltes ganes. Quan inicies un viatge tan ambiciós que fins que el finalitzis passaran mesos i mesos, sembla que no l’acabaràs mai, i és ara quan t’adones de l’increïble que és aquesta experiència. Volem tornar on ho vam deixar i visitar l’Àsia.

–Si s’hagués de quedar amb un lloc del viatge, quin seria?
–És un pregunta molt difícil, però si he de dir només un, diria Bolívia, no únicament pel bonic que era, sinó també perquè vam estar fent un voluntariat en una escola d’un barri marginal a Santa Cruz de la Sierra. Em quedo amb l’experiència de conviure amb aquella gent i donar-los un cop de mà. H