Nascuda a Andorra fa 28 anys, l’Elisabeth Almiñana es va formar en Integració Social i ha treballat enfocada al món del jovent, com a monitora, educadora, o com a dinamitzadora ara al Comú d’Andorra la Vella. Fa unes setmanes va publicar el reportatge Altaveu Jove, on els joves del Principat exposaven la seva experiència durant el confinament. 
 
–Què explica Altaveu Jove?
–El reportatge és el resultat d’haver participat en el projecte del Congrés dels Poders Locals i Regionals del Consell d’Europa, al qual em vaig presentar sense tenir molt clar realment a què anava, i on se’ns permet als participants veure com funciona el congrés i com és la comunicació entre països en temes d’actualitat, i finalment se’ns ofereix la possibilitat de crear un projecte de participació juvenil en el qual es tractin els valors que es promouen des del consell. És aquí quan vaig pensar que el que més atrau els joves és el món audiovisual, i vaig voler deixar un testimoni gravat en forma de recopilatori sobre com van viure la situació de confinament. 

–I com el va dur a terme?
–Això és un projecte particular, però vaig voler que fos una mica professional pel fet que havia d’arribar a Europa. Per això vaig demanar ajuda a diferents entitats i el Fòrum Nacional de la Joventut d’Andorra i el Comú d’Andorra la Vella es van oferir a col·laborar en la part econòmica i m’han donat suport al llarg del projecte. Vaig fer una crida a l’estiu per trobar joves, però no va ser gaire fàcil i no vaig tenir tanta participació com m’esperava. Finalment vaig aconseguir cobrir la diversitat que volia amb els set joves d’entre 16 i 25 anys que apareixen. I pel que fa al rodatge, en vam fer una part a finals d’agost i l’altre a finals de setembre. 

–Com va anar la presentació?
–Va ser graciós perquè va tenir aquella part d’«així és la vida», i tractant el tema de la Covid, em va tocar viure-la de forma telemàtica per estar confinada. Ho vam estar preparant pràcticament durant tot el novembre des del servei de joventut del Comú d’Andorra la Vella, i s’oferia presencialment al teatre comunal i també en directe i per streaming, però jo hi vaig haver de ser telemàticament. Va ser especial perquè els participants no havien vist el resultat i vam poder veure de primera mà el feedback i la seva emoció pel fet que s’hagués escoltat la seva veu. Al final, el que pretén el projecte és donar visibilitat al col·lectiu jove i demostrar-lo com un grup compromès i solidari, i que no és irresponsable o que no compleix les mesures. 

–Se li pot donar continuïtat?
–La idea, a més de la part audiovisual, era fer unes taules rodones que no es van fer per manca de participació. Però potser un cop estrenat el reportatge trobem més joves que no se senten identificats amb el que plasma el reportatge, que puguin expressar les seves opinions i establir un espai de diàleg on fer un nou diagnòstic. Així que m’encantaria poder continuar amb això d’una forma com més íntima i no tan institucionalitzada.