L’Eva Insa (Andorra, 1981) fa classes de restauració de mobles a l’Escola d’Art d’Andorra la Vella des de l’any 2004. Formada a l’Escola Superior de Restauració i Conservació de Mobles Antics (Epsar) a Barcelona, afronta el curs amb més alumnes fruit d’un interès nascut durant el confinament.
 
–Què fan els alumnes del seu curs?
–Hi ha molts vessants diferents: qui ve a pintar, qui ve a restaurar, o qui ve a inventar coses. I amb inventar coses vull dir que tenen un racó a casa, i jo els assessoro per fer junts un esbós d’un moble, per tal que entre reciclat i creat, omplim el forat.

–I quines edats tenen?
–En tinc des dels 16 fins als 80 anys. La veritat és que en tinc de tots tipus, si bé és cert que majoritàriament són dones. Encara que també hi ha homes entre l’alumnat, sembla que els costa venir, i més si la professora és una dona i ells són grans. Sembla que hi ha el tabú de: «què m’ensenyarà aquesta?».

–Com ha evolucionat l’interès cap a la disciplina?
–Ha anat en un in crescendo total i absolut. Em va costar molt arrencar el taller perquè havia estat tancat durant uns anys. Però actualment, el taller funciona súper bé, hi ha molta gent i els agrada. De fet, tinc alumnes que des que vaig començar venen perquè hi ha un munt de coses diferents per fer, no és només fer trastos i no tenir lloc on posar-los. I de mitjana, cada any venen unes cinc persones noves.

–I com s’està desenvolupant el curs d’enguany, tenint en compte la situació?
–A mi em va sorprendre perquè vaig pensar que la gent tindria por s venir, i diria que és el curs on més gent tinc. És a dir, que arran del confinament penso que se’ls hi ha despertat la curiositat per fer coses manuals. I ja aleshores van començar mitjançant els tutorials d’internet i similars, però el que passa allà és que no t’ho expliquen tot. I suposo que la feina els hi devia quedar penjada. Aleshores, sí que hi ha molta gent que ha vingut perquè s’ha adonat o perquè ha tingut temps de regirar la casa, i ha trobat alguna cosa que els interessava arreglar. I jo, la veritat és que estic contenta perquè hi ha gent nova, el taller funciona molt bé, i arran del confinament encara més.

–Si alguna persona volgués començar en aquesta pràctica, què li recomanaria?
–Ningú neix sabent. Aleshores, per mi una cadira, encara que sembli una cosa absurda, és un dels mobles més complicats per restaurar, però és una feina molt completa perquè hi tens pràcticament totes les fases de la restauració: l’hauràs de rascar, encolar, fer peces de fusta, matar els insectes, envernissar... Perquè si comences amb un moble molt gran, com pot ser una calaixera, et trobaràs amb la situació de passar-te tres mesos sencers rascant, no aprendràs res, i ja t’hauràs avorrit. En canvi, amb una cadira veus tot el procediment, i és relativament ràpid, i la gent està més contenta.